a la Seu falta gent

Uui ui ui, queden dos hores per les vacances. Aquí una foto del cantó de casa la mama. Me'n vaig demà al matí. En tinc moltes moltes ganes.
Aprofitaré per descansar, dormir, menjar, sortir, fer el gos.... Unes vacances en tota regla.
Així doncs, bon nadal a tothom.
I un millor 2008. Ai, que faré 27... Uix....

Jo vull viure a Europa

Aquest dies a Berlín m'he adonat que tot i estar a la Comunitat Europea estem lluny, molt lluny de ser allò que s'anomena europeus.

Berlín és una ciutat amb molta història, molta història centrada en el segle XX. Una ciutat malferida que ha sabut renéixer i desenvolupar-se a marxes forçades arribant a ser una ciutat de referència.

A Berlín es nota que són civilitzats. Es nota en els horaris dels trens, en com en un mateix espai conviuen bicis, cotxes, metros, vianants, tranvies i trens. Es nota en la poca brutícia dels carrers. Es nota en els horaris dels autobusos (si passa a 13.05 passarà a les 13.05, no a les 13.04 o a les 13.07). Tot i així la gent beu cervesa al metro (litres i litres), es veuen alguns pirats (com a tot arreu).

A Berlín (i suposo que a Alemanya) les ampolles de coca-cola són de plàstic dur i es reciclen. Es porten als supermercats i tornen diners (estil ampolles de Vichy Catalán), no donen bosses de plàstic i tot és relativament barat.

a Berlin es separa el vidre per colors. Molt fort!

A Berlín no hi ha torniquets de control per S- oder U-Bahn, però la gent viatja amb bitllet. Els cotxes no envaeixen el carril bici, que alhora està concebut com un carril més de circulació.

En fi, que m'ha encantat, que tornaré un altre cop, però a l'estiu.

De record, m'emporto una tos d'aquestes de tísica que em converteix en Manolo quan intento parlar, però m'encanta!

Berlin ist deine der schönesten Stadts der Welt.

Ai ai ai!!

Com m'agrada aquesta ciutat. Estic destrossada, cansada, amb l'esquena que ja no me la sento... Berlín és gran, està ple de turistes, tot està en alemany....

Avui he anat a una botiga a demanar segells... en alemany... i m'he entés!!!! Finalment no he comprat segells, però m'han indicat on estava la Poste. Estic orgullosa de mi misma, però ja m'he desilusionat quan no he pogut recordar com es diu "malalt". Ara ja ho sé, es diu krank.

He fet milers de fotos, he plorat d'emoció davant la porta d'Ishtar al museu de Pèrgam, he vist punkies autèntics, he vist el mur, la porta de Branderburg, he entrat al Reichstag, he pres un té en un mercat nadalenc a Alexanderplatz..... I això que només porto un dia aquí.

I el Dani, malaltó, debatent si té o no febre. I és que no és per menys, perquè fa tan fred que es gelen el cotxes.

Demà serà un dia llarg, molt llarg. Més mur (1,5km), museu die Brücke i, com diuen en les pàgines de contactos, lo que se tercie.

Guten Nacht und süsse Träume!

dear Santa

Com que cada any estic igual, he decidit fer una carta al Pare Noel a veure si cau alguna cosa:
1. Un pis al centre de Barcelona. A poder ser reformat, 2 o 3 habitacions i llum natural.

2. Un viatge a Nova York amb totes les despeses pagades i 6000$ per gastar.

3. Les meves sèries preferides en DVD

4. Una estada en un balneari.

5. Un novio guapo i riquíssim.

6. 95 dies laborables de vacances a l'any.

7. Entrades gratis de per vida a cines, teatres i concerts.

8. Que tota la gent que estimo estigui bé i sigui feliç.

9. Acabar amb la violència i les guerres i la intolerància i la fam, i, i, i, i, i....

10. Seguir somiant...

per si la vida no fos ja complicada....

Ja hi tornem a ser. El meu caparró no em deixa dormir. M'estic morint de son perquè torno a tenir insomni. Intento a l'hora d'anar a dormir posar la ment en blanc, comptar ovelles, pensar banalitats, però no hi ha manera. A més fa tant de fred que no es pot estar en un altre lloc que no sigui el llit.

Tot el meu insomni ve donat per la possibilitat (ara ja una realitat) de tornar a Barcelona. És una possibilitat que existeix des del primer dia que vaig arribar aquí, sabia que un dia o altre hauria de tornar, però ara que la possibilitat és cada cop més real, em fa més pànic que haver vingut aquí.

Fa cosa d'un mes i mig el meu super boss va venir a Madrid i ja em va dir que tornaria a Barcelona ben aviat. No és una cosa opcional, si continuo treballant on treballo ara he de tornar. Tenim poca feina (per no dir gens) i aquí sobra gent (bé, som dues, però sobra gent). I clar, tornar és una solució, perquè a Barcelona hi ha molta feina. Fa mig any, hauria tornat encantada [eren èpoques dolentes, sobretot en l'ambient laboral, amb crisis d'ansietat, insomni (que reiterativa que sóc en quant a simptomatologia), mal humor i un estat depressiu constant]. Ara, però, em fa mandra tornar. Em fa mandra fer de nou les maletes, tornar a buscar pis, transportar tota la merda que acumulo sense cap raó. I em fa pena deixar Madrid, la gent que he conegut aquí, el meu pis d'aquí que tant em va costar trobar... L'alternativa seria deixar la feina i trobar-ne una altra, però la perspectiva de trobar feina és difícil, i més a Madrid, i em fa molta molta molta mandra.

Total que ahir vaig enviar un mail al meu super boss 2 preguntant-li si ara que vaig a casa per Nadal (com l'anunci dels torrons) em podria començar a endur la roba d'estiu, la que ara no faig servir i m'ocupa lloc a l'armari. M'esperava un "no ho sé", o "ja ho veurem més endavant". Però la resposta va ser sí, que abans de l'estiu ja no estaria aquí.

M'envaeix un estat de tristesa i enyorança (sí, ja sé que encara no he marxat, però ja estic començant a trobar a faltar coses). Em fa molta pena deixar això, encara que sigui al març, a l'abril, maig o juny (espero que al juny no perquè no tindré ni samarretes de màniga curta ni faldilles). Tampoc puc fer plans a llarg termini, com per exemple comprar un bitllet d'avió per fer una escapada per setmana santa perquè no sé on seré. Quina merda de vida!!

Al mediodía................. alegría!!!

Ahir em va passar una d'aquelles coses que t'alegren el dia. Quan vaig anar a Egipte vaig repartir tots els diners per diferents bosses, moneders, fundes de les ulleres, i altres amagatalls de la meva maleta. Ja al Caire, em vaig adonar que havia perdut 50€, que havia posat en la funda de les ulleres de veure. Com que vaig veure el peliculón de l'avió i em vaig posar les ulleres estava plenament convençuda que se'm devien caure. No em vaig voler amargar pels 50€, però reconec que era per fer-ho perquè 50€ són molta pasta. Doncs ahir al migdia, buscant en el necesser un antiinflamatori vaig obrir una butxaca i em vaig trobar els 50€. Se'm va alegrar el dia, tant que encara em dura ara. Tinc 50€ amb els que no comptava!!!

Perruques i Purpurina

Aquests dies de pont era impossible caminar pel centre. A part dels turistes, semblava que tota la gent de Madrid hagués decidit sortir al carrer el mateix dia a la mateixa hora.

Aquest post l'escric per comentar dues coses que em fan gràcia del Nadal al centre de Madrid. Per una banda, Cortylandia. Clar, a Madrid hi ha més Cortes Ingleses que bars. Segons m'han dit, a Barcelona aquesta tradició s'ha extingit fa anys. Aquí no, són de tradicions ancestrals. L'Ana m'ha explicat que inclús ells feien excursions amb el cole per anar a veure Cortylandia quan estaven a l'EGB (aquelles èpoques anomenades pleistocè mitjà). Doncs això, centenars de persones parades davant l'entrada del Corte Inglés amb la façana decorada per l'ocasió. I a l'hora en punt comença el show: "Cortylandia, Cortylandia, vamos todos a cantar, alegria en estas fiestas porque ya es Navidad". I uns autòmats cutrement vestits explicant com de fantàstic és el Nadal, sobretot si es compra al Corte Inglés. El millor eren les cares dels nens, flipats i cantant a l'uníson "Cortylandia Cortylandia".

I molt aprop del Cortylandia, el mercat nadalenc de la plaza Mayor. Els mercats nadalencs són típics, però en aquest el souvenir típic són les perruques. Perruques per Nadal? Doncs sí. De rasta, de 80's, rosa, lila, vermelles, de Elvis, ondulades, llises, de serpentines, de Son Goku... I clar, els xinesos aprofitant l'ocasió de vendre unes ulleres de sol, de les de crema-retines, amb llums pampalluguejant. Els més fashion es compraven les perruques a conjunt amb el color de les llums de les ulleres. I el que em vaig quedar amb ganes de comprar, unes pestanyes postisses llarguíssimes amb purpurina a les puntes. 6 euros!!! Però el millor... Un senyor amb un gorro de ren al cap (també hit de ventes) trobant-se un company de feina. O millor dit, un subordinat. I la conversa entre ells: "joder jefe, como nos transformamos en Navidad, ¿no?". Avui hi haurà una persona més a la cua de l'atur, dedueixo per la cara que va posar el senyor amb el cap de ren...

Avui és un d'aquells dies...

Avui he tingut un somni estrany, on hi havia una barca que on havíem de pujar però s'estava enfonsant. Curiós. Avui m'he aixecat més tard del normal, a les 8.30, perquè he pensat que total, pel que he de fer... Sóc una d'aquelles persones que NO tenen pont. Hi havia boira, una humitat al·lucinant i poca gent al carrer. Es nota que la gent encara estava al llit, o fora, a la Sierra o, millor, a la costa. El bus ha trigat molt poca estona a arribar a la meva parada, i molt menys en fer el trajecte. Com afecta al trànsit que no hi ha nens ni gent treballant!!! Si s'agafés el transport públic sempre la gent aniria més contenta a treballar, s'evitarien els embussos matinals que fan que t'hagis d'aixecar 1 hora abans per arribar al mateix moment i l'aire seria més pur. Això sí, s'hauria de millorar molt i molt la xarxa de metro, tren o autobusos.

I aquí, assegudes a la taula, sense res a fer, revisant fotos i xerrant xerrant xerrant. Fora fa molt fred, la boira continua però sembla que aviat sortirà el sol. Això espero, perquè quin dia ens espera. Tota la planta està de pont, la calefacció està molt baixa i aquí fa molt fred. Sort de l'estufeta als peus, que anima una mica l'ambient.
Si fos rica, estaria esquiant als Alps. Com que sóc pobre, aquí treballant.... S'ha d'aixecar el país!

Pont pont pont

Aquesta setmana ha estat estranya. Estem a dimecres i sembla com si fos divendres.

Ahir vaig estar 7 hores tancada en un tren per anar a València i tornar el mateix dia. En dos dies he dormit 11 hores. No m'aguanto. Per sort, demà és festa. La Constitución.

He sentit un spot a la ràdio que anima als madrilenys a anar al Palacio de Telecomunicaciones, per l'entrada de Alcalà no recordo el número, per anar a fer lectures durant 10 minuts del text constitucional. Bufff, quina mandra... Per què són tan institucionals? Porto quatre dies aïllada del món, sense tele, ni ràdio, ni diaris. Les últimes notícies que vaig sentir van ser el diumenge i la veritat és que eren pèssimes.

I ahir, una estada de 8 hores a València (sense comptar el tren i els camps de tarongers), 5 de les quals van ser de feina i 3 d'oci. Després de passejar pel centre històric (amb un mapa gegant que em van donar a la mateixa oficina de turisme de l'estació) vaig decidir anar a l'Oceanogràfic, per veure peixets tancats en un macroaquari. La veritat és que a l'Oceanogràfic no vaig entrar (l'entrada costava 30€, trenta!!!!) però vaig estar passejant per allà. Quan ja cansada vaig asseure'm en un dels bancs decorats al més pur estil gaudinià, van sorgir del no res un grup d'adolescents que devien fer una visita escolar. Me'ls vaig quedar mirant perquè em feien gràcia. No paraven de cridar. Així amb una mirada ràpida, aviat vaig veure els diferents grupets dins de l'escamot adolescent: els garrulos, 6 o 7 nens amb xàndal jugant amb els mòbils; les pijes, 3 nenes vestides de rosa, assegudes a un banc criticant a uns i altres; els alternatius, uns 10 (entre ells i elles) amb samarretes de NofX, de maria o altres, passant de tothom; les garrules, amb 2 líders evidents, totes les altres meravellades i imitant-les, amb el tanga sota el pit i amb unes armilles que impedien moure's (del Berska, clar) que feien una competició a veure quina d'elles cridava més; les lletges/empollones, 2 nenes amb ulleres i mal vestides, aïllades del grup; i, finalment, els pobres profes, que intentaven amb més o menys èxit aconseguir quedar 20 minuts després per fer una altra activitat.

Durant el camí de tornada, vaig pensar com em quedava de lluny aquesta situació. Fa tants anys que no faig cap visita escolar que em costa recordar en quin grup estava jo. I si cridàvem tant. Espero que no. Però tot em fa pensar que sí. Els estereotips no canvien. Al meu cole també hi havia els guais, els esportistes, els alternatius... Però també hi havia un grup de gent que erem normals. O potser m'equivoco?

meditacions metafísiques (sic)

L'altre dia em vaig quedar força desanimada amb el post sobre allò que trobo a faltar de la meva tendra infància. No em redimiré i faré al revés, tot allò que tinc ara i m'agrada més que abans. NO. Faré un autoanàlisi de les coses que han passat en aquest any madrileny:
- sé parlar bé el castellà.

- vaig per la vida sabent el que sé i el que em falta per aprendre.
- he aprés a jugar al Risk.

- faig servir talons i maquillatge normalment.
- les sessions de diumenge al cine Ideal o les de tarda a la Filmoteca.
- he aprés de la vida a base dels bons i, sobretot, dels pitjors moments.
- he conegut gent de caràcter tan diferent d'ambient tant diferent.

- les canyes del Rastro els diumenges al matí.

- Entenc el per què de la imatge dels catalans fora de Catalunya.

- he aprés vocabulari manchego: choto, guita, ea...

- he descobert la spanish fauna.

- he aprés a moure'm en el món funcionarial.

- sé situar en el mapa d'Espanya on està Toledo, Salamanca o Ciudad Real.

- relativitzo els atacs contra els catalans.

I el que em falta:

- entendre les regles del mus.

- no enredar-me per carrers i perdre'm.

- perdre el repelús que encara em fa la bandera d'Espanya.

- ...

A de Avelino

3r episodi amb els militars en el que va de setmana. Molt estrany. Sembla que els agradi humiliar, fer-te esperar allà, enfundada en l'abric, bufanda, guants i amb el barret a la mà, mentre ells es miren un paper del dret, del revés i de cantó. Sé que no s'ha de generalitzar.

Però no tot és tragèdia a la vida. L'episodi còmic del dia: a través d'una paret de vidre (d'aquell que té els quadrats petits, que deixa intuir formes però no deixa veure bé (estil 80's, clar, com totes les infrastructures d'allà dins) una funcionària dient-li al cabo R. (sí, el d'ahir): "Avelinoooooooooooooo". Quasi se m'escapa "Pepaaaaaaaaaaaaaa"...

Algun dia la boca em perdrà. I acabaré o amb l'ull morat o al cuartelillo.

Madrid me puede...

Papers amunt, papers avall, funcionari aquí, funcionària allà. Quina ciutat més burocràtica osti!

Avui m'han fet esperar mitja hora per obrir una mesa de contractació. Deprés he esperat una hora (atenció el que dic, 1 hora!!) en un despatx. Total, per signar uns papers..... Buf buf buf...

Però clar, també hi ha la part freak. Allà asseguda, entre coroneles y generales, entre escuts d'Espanya i aguiluchos, m'he adonat que la part administrativa dels militars també va vestida de militar. Que de fuerte, he pensat. Però Madrid és així, ni millor ni pitjor. Ah, i el moment cabo R., amb la foto del seu fill sobre la taula, teclejant l'entrada del registre amb la Olivetti i, atenció, escoltant Mago de Oz. La pàtria està canviat. Ara només els falta un ordinador.

Una altra addicció, i tan cara!

24 de novembre. 22h. Teatro Lope de Vega. Madrid. 37€

Dissabte vam anar a veure Jesucristo Superstar. Espectacular. Des de la meva fila 12 del 2n anfiteatre l'escenari no es veia malament. Davant ens va tocar un grup d'una associació de veïns d'algun poble de la deep Spain. Al cantó i darrera ens van tocar un grupet de 4 o 5 parelles molt sorolloses. I la Yessi. O Vane. O Jenny. O Fanny. És igual com es diés. Deixant de banda el crepat ondulat, els llavis vermells i perfilats, o les malles de color lila enfundades en unes botes putipunxa, la susodicha es va passar tota l'obra parlant i dient "¿pero lo crucifican o no?". "Respira"- vaig pensar. "Concentra't en el que està passant i oblida't d'ella". Al 2n acte es va canviar a la fila de darrera i tot va ser més tranquil.

Veure musicals a la zona del gallinero perquè no em puc permetre platea ni, a vegades, 1r anfiteatre, s'ha convertit en una de les meves noves aficions madrilenyes. M'agrada passejar per la Gran Via de nit, m'agrada veure com la fauna canyí pretén fer un carrer al més pur estil Broadway (salvant les distàncies). Em diverteix veure com las Señoras treuen els abrics de rata morta de l'armari intentant dissimular l'olor de naftalina amb Trésor, de Lancôme. Em quedo escoltant les converses de la gent que ha vingut d'alguna altra banda a passar un cap de setmana i veure el musical de torn. M'agrada després buscar videos a Youtube i aprendre'n les cançons. M'agrada recomanar o desaconsellar les obres. M'agrada que tota l'obra passi cantant. M'agrada els jocs de llum i ombres entre bons i dolents, entre tristesa i joie de vivre.

No vull comptar quants euros m'he gastat aquest any en teatre musical. Però han estat molts. Però aquest cop ja m'he passat. He decidit que no vull formar part del galliner per una vegada a la vida. M'he gastat 140€ en unes entrades a 2ª fila pel pont de desembre. Ole.

8 de desembre. 22h. Teatro Coliseum. Madrid. 70.15€

Ya taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa

Per fi s'acaba la setmana!!! Ja he vist capítols nous. Demà vaig a veure la expo de Velázquez menjant-me la enorme cua a 2 o 3ºC. Que Bé!

no tinc diners

i em queixo. Clar que sí! Tinc 26 anys, una carrera, un màster, parlo diferents idiomes i no serveix per res.

Sóc mileurista però tot i així no passo excessius problemes per acabar el mes. Clar que no pago hipoteca, però sí lloguer i la meva addicció a les sabates. Menys ara. Quan tens un mes amb moltes despeses, com ha estat aquest per mi, que, a part de la boda boda boda he pagat dos bitllets anada-tornada a Bcn i unes entrades per un musical, ara em trobo que estem a dia 22 i tinc 93.15€ al banc. És estrany potser, però tinc la costum de menjar, sortir al carrer, agafar el metro... Bé, ja veurem com va, aplicarem la vida ermitanya. Vale, m'he gastat diners en coses necessàries i en capritxos, però no són els MEUS diners?

Si no fos mileurista, tindria un racó per les emergències. Però no pot ser perquè fa temps que vaig saber que és impossible estalviar.

I ahir una tia mòmia petarda que va venir a portar-me un CV al despatx va tenir els pebrots de dir-me que "en su época todo era más difícil". No te jode, estem parlant de l'època en què es dibuixaven bisontes a les parets de les coves!!!

Fenomenal

Quan comences a usar molt una paraula és dolent, no? Suposo que tots anem a èpoques, com quan tens el tic de dir joder! per tot el que et passa o no et passa. Doncs jo ara he adoptat una paraula nova al meu vocabulari cañí. Aquesta paraula és fenomenal. Però no fenomenal tal qual, sino que fenomenal inclou un sèrie de coses darrera. Hi ha, però, dos maneres de dir-la (almenys com jo l'he utilitzada en els últims cinc dies).

CAS A. Teoria: Amb una persona amb la que has de ser educada perquè vols. Et pregunta què tal tot i tu li contestes "Fenomenal". Implica educació de niña bien cap a la persona que parles pel context en què et trobes. Pràctica: parlant amb la mare de la núvia a la boda del dissabte. La veritat és que tot era fenomenal (vam parlar abans de sopar, clar). En la vida normal, hauria contestat amb "de puta madre", però aquí no hauria quedat fi.

CAS B. Teoria: Amb una persona amb la que has de ser educada però realment el que vols és cremar-li tots els cabells i les celles i les pestanyes. Quan pregunten què tal tot, responc "Fenomenal" quan en realitat vull dir amb aquell somriure d'hipòcrita i falsa que tan bé em surt: "enrealidadestoyenlagloriadesdequenoostengoenmividayyanotengoataquesdeansiedadporvuestraculpa". Pràctica: fa 1h amb uns clients que m'ha tocat re-veure perquè me'ls he trobat de cara.

Aquesta ciutat en el fons és massa petita, però és "taaan fenomenal"...

qué de fuerte!

20N, Dia Mundial dels Infants. Recuperada ja dels estragos del bodorrio, amb el diluvi universal al carrer, i sense res a fer perquè ningú em respon al telèfon m'he posat a fer el friki per la xarxa. Aquí el resultat:
Test de personalidad (aplicado a gente enferma mental como yo ahora mismo)
Resultado 112 puntos!!!!!!!! (bieeeeeeeeeeeeen, anem a fer una competició sobre qui treu més punts!!!)
Eres una persona equilibrada (gràcies, algú ho reconeix) y sociable, te gusta estar rodeado de gente en algunos momentos, y en otras circunstancias eliges la soledad (i qui no??), lo que te permite enriquecer tu mundo social y a la vez cultivar tu jardín interior (demà amb les flors d'aquest jardí començaré un curs CCC d'Ikebana). Piensas en los demás y te importa su opinión, pero intentas decidir por ti mismo (déu ni do amb la frase...). Te adaptas fácilmente a tu entorno social, cultural y laboral gracias a tu equlibrio entre extroversión e introversión. Que maco, són els mateixos que redacten els horòscops dels diaris.

Conclusió A: Estic malalta del cap, però els que fan això i els que ho miren estan pitjor (llavors si jo ho miro i ho faig i ja estava desequilibrada prèviament, què sóc?)

Conclusió B: Necessito que em donin feina a fer o acabaré malament del cap (més)

Conclusió C: Necessito que l'Ana torni, que sola m'estic avorrint.

Ara mateix estic amb les galtes vermelles perquè tinc la calefacció i l'estufa a tope. Crec que agafaré el sarrampió. Quan la senyora de la neteja trobi el meu cadàver enganxat a l'auricular del telèfon potser serà massa tard. PER QUÈ NINGÚ CONTESTA AL TELÈFONNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNN????? NO ES SUPOSA QUE LA GENT HAURIA D'ESTAR TREBALLANT????!!!

Casaments així mai més si us plau

Aquest cap de setmana he arribat al màxim nivell de persona a la que sempre li estan passant coses estranyes. Ja n'hi ha prou!! La boda ha estat com un Via Crucis, amb diferents estadis (perdó per no saber quants en té un Via Crucis).
Pas 1: Clatellada a la perruqueria. Resum ràpid, 59.10€ per un recollit. I és que m'ho vaig olorar en el moment en què el seient on et renten el cap era abatible, feia un massatge a l'esquena i projectaven un documental de girafes menjant tranquil·lament. Ah, em van insultar. Nadia, em vaig sentir com tu a la pelu Manoli, però en sentit contrari. "¿Cómo vas por la vida con este pelo tan lacio y sin volumen?". Ho sento món, tinc el cabell llis. El recollit, moníssim.
Pas 2: Arribar tard a missa. La Bea, que és la meva antiga companya de feina, m'havia de passar a buscar sobre les 5 i em va venir a buscar sobre les 6. Resultat, vam fer tard, però vam veure com es casaven.
Pas 3: Adonar-me que amb el meu tupé hauria estat millor si hagués sortit de la peli Hairspray. Però no era la única. Volum, volum, volum. Laca, laca, laca.
Pas 4: Tenir els peus a punt de morir. Quin fred va fer!!!
Pas 5: Fotos i Sopar. Això va estar bé. L'Ana moníssima, ja es veu a la foto.
Pas 6: La crisi (1ª part). Per què tenint mal de cap a una boda, decideixo no beure més que una copa de vi i, a sobre, vaig vomitar camí del lavabo??? Jo tampoc ho entenc
Pas 7: Estranya calma abans de la tempesta. Doncs sí, amb les sabates canviades, amb la circulació reactivada comença el ball.
Pas 8: I love la tassa del vàter volum II. I clar, si ja has vomitat un cop, per què no fer-ho un segon?
Pas 9: Estar ballant i adonar-te que la teva amiga sembla una gamba amb urticària. Doncs això, a la Bea li va donar una reacció al·lèrgica estranya. Vam decidir marxar, allò no prometia gaire.
Pas 10: Decidir canviar la ruta anat cap a casa i buscar un hospital. La Bea té antecedents xungos d'al·lèrgies. Una de la matinada, una de Luarca i una de la Seu, amb una matinada glaçada, amb el cotxe Castellana amunt direcció a l'Hospital de la Paz.
Pas 11: Arribar a urgències i ser el centre d'atenció. Moníssimes, mortes de fred, jo amb ganes de tornar-hi (és que l'amor al Roca pot amb mi), la Bea que semblava un litxi (per allò d'estar rosa amb protuberàncies) i el metge flipant. L'espera va ser divertida, sobretot perquè vaig tornar a vomitar de nou i la Bea li feia mal la punxada al cul que li havien fet de cortisona. A la foto, en un moment d'abatiment durant l'espera.
Pas 12: Recuperació i sortida d'urgències. Un dels millors moments de la nit, però a les 4 de la matinada, clar.
Pas 13: I love tassa del vàter ja no sé quina part a l'arribar a casa.
Pas 14 (i últim): l'endemà 45 minuts sota la dutxa (de rellotge) per intentar desenredar el cabell i treure la laca. Crec que amb tot el que em vaig involuntàriament arrancar li podria fer un peluquín a més d'un.
Què trist. Qui estigui interessat en la foto de mi pelo el día después, que m'avisi. No l'he penjat perquè crec que ja estic prou humiliada, no?

Qui m'ho havia de dir a mi....

Avui he arribat al màxim de la meva conversió en pija madrileña. Demà tinc la boda i m'he endut les sabates que em posaré per donar-les una mica i acostumar-me a elles per no arribar a casa demà de matinada volent amputar-me els peus. Fins aquí no hi ha res de nou, ja ho havia fet abans. Però ara m'he vist amb el patetisme en grau supí. Són sabates de putipunxa amb taló, semblants a les de la foto, però amb més punxa i menys taló. Mai abans m'hauria plantejat tenir aquest tipus de sabates, perquè les trobo horroroses. Quan les vaig veure, vaig pensar "va, compra-les, no són cares i estàs invertint diners, perquè les faràs servir quan t'hagis de mudar [cosa malaurament massa freqüent a la meva feina]. Sí, són lletges (i llargues, entre sabata i punxa fan 31cm!!) i et faran un mal de collons, però compra-les, compra-les!!!". Però no sé si és que avui he dormit malament o què, però ara que les porto posades i m'estan esclafant els dits m'agraden. There's no way back. La conversió no té camí de tornada. Avui m'he adonat que ja no em queden principis.

Nostàlgia

Continuo amb un revival del passat. Serà que m'estic fent gran (és que ja són 26...). Coses que trobo a faltar de la meva vida anterior:
- Veure Bola de Drac, el Coche Fantástico o el Equipo A amb la innocència de llavors (ara ja no té cap gràcia. Bé, Bola de Drac sí).
- Tornar del cole i fer els deures després de berenar.
- Que ningú s'esperi res més de tu que et portis bé i estudiis quan toca.
- Viure a casa dels meus pares.
- Els sucs de taronja acabats de fer que em portava la mama al llit.
- Escoltar les converses dels grans i no entendre res.
- Anar a casa de la Lola a jugar (la Lola era la meva veïna, la senyora que em cuidava quan la mia mamma tenia coses a fer. Es va morir fa 2 anys i mig).
- Fer putades a la meva germana.
- Les trobades a Adrall a casa de la meva tieta Neus per setmana Santa amb el meu exèrcit de cosins (això fa segles que no ho fem, ara ja hem crescut tots i alguns, inclús, tenen els seus propis fills). Jugar tots apinyats a l'habitació del meu cosí Carlos mentre el meu pare i els seus germans estaven a baix explicant-se la vida.
- Anar al bosc a buscar bolets quan començava a fer fred.
- Ser l'única neboda de part de mare i, per tant, la nena mimada (només em va durar 5 anys això, però com es claven els records).
- Anar als casaments dels meus cosins grans.
- Jugar amb els meus veïns de sota als Juegos reunidos o al Castell de l'Skeleton de He-man.
- La música que ens posaven al cole abans d'entrar, després del pati i al sortir.
- La meva GameBoy
- No conèixer Tele5 o Antena3 fins a 7è o 8è d'EGB.
- No pagar res.
- Viure en una ciutat on encara es pot jugar al carrer.
- Assajar el festival de Nadal del cole.
- Estar malalta i que tothom estigui per tu (no com ara, que estàs malalt i poden trobar el teu cadàver uns mesos més tard).

Pròximament les coses bones d'ara que no tenia abans (que n'hi ha!)

Sóc una yonki

Per no fer d'aquest blog un drama, avui he decidit canviar de tema.
Després d'una llarga reflexió he arribat a la conclusió que sóc addicta als telenovel·les, culebrons, feuilletons, Seifenoper, soap opera, i a les sèries. És igual com se li digui. Sóc horrible. No és per l'argument, perquè en general són de discutible qualitat, però és més el moment encefalograma pla davant de la tele amb el sofà i la manta.
La veritat és que la meva addició ve de lluny. Vet ho aquí una resumida història:
- 6 anys: Santa Bárbara. Passar-se un estiu reclosa amb una malaltia que impedia sortir de casa... I a principi de curs de 1r d'EGB un esquinç al peu que em va fer que només anés al cole a la tarda, quan el meu pare em podia portar. La programació matinal dóna molt de sí.
- 7 anys: Dallas. Diumenge a la nit, després del 30 minuts. Els meus pares no em deixaven veure-ho, però a la meva amiga Marta sí. El dilluns de camí al cole (la Marta vivia una mica més amunt de casa meva) em posava al dia amb tot el què havia passat. Fa temps, amb la TDT, vaig aconseguir veure'n uns capítols i comprovar com n'és d'horrorós, però clar, eren els 80's.
- Adolescència: tots (absolutament tots) els culebrons de TV3. Gravats en vídeo, clar, perquè a la tarda hi havia classe.
- COU: Esmeralda. La meva primera sèrie sud americana. La protagonista, una dona pobre i cega, s'enamora del noi ric que en realitat és el seu germanastre. Puc dir a favor meu que no vaig ser jo la que va començar a veure-ho, sinó que gràcies a la meva força de voluntat no vaig poder resistir. Aquesta la veia 2 o 3 dies per setmana, les tardes que teníem lliures a l'institut.
- 2002: Betty la Fea. Aquesta va anar molt més enllà. Sempre recordaré el dia dels atemptats de l'11S jo enfadada per casa perquè havien tallat la programació i no s'emetia la sèrie. Frívola? No, addicta. També són rememorables les curses des de la uni fins a casa per poder veure els capítols ja començats. A favor meu, de nou, diré que aquestes curses no les feia sola (i no diré noms, però l'al·ludida principal ja sap de què parlo, i la que llegia els arguments per internet i llegia blogs de països on ja s'havia emès tampoc)
- Des de fa no sé quan, el Cor de la Ciutat: aquesta ha estat intermitent, a temporades l'he vist, a temporades no... Ara la miro per internet quan tinc temps
- 2004-2005 Motivos Personales: sobretot quan estava fent les pràctiques del màster, tota l'oficina era addicta i jo no podia ser menys. Amb aquesta vaig estar una mica socialment out, perquè ningú del meu entorn la veia.
- Actualment, em miro totes les sèries del món possibles que arriben a les meves mans, sobretot en dvd i en vo. Així m'estalvio estar pendent de la tele i que hi hagi quòrum a l'hora d'elegir la programació.
Definitivament, tinc una addicció. I ara els guionistes de Hollywood en vaga. Què passarà amb la nova temporada de Heroes i Prison Break???

Mal de cap (again)

Avui porto tot el dia treballant, treballant i treballant (i aquest cop de veritat). Porto aproximadament 7 hores amb un text que havia d'adaptar del castellà al català (normalment em toca fer-ho al revés). He dinat davant del teclat perquè no acabava. Em fa tant de mal el cap i els ulls que m'he hagut de posar les ulleres. I tot per acabar a temps una feina que s'ha de presentar demà a primera hora. Apart de traduir termes abstractes (que el castellà en té molts... com per exemple asertividad) ja no sé quines són les preposicions de règim verbal, si estic fent pleonasmes o si és que realment sóc idiota i ja no sé escriure. Doncs fa 5 minuts he rebut una trucada... Resultat d'una reunió d'altes esferes han decidit que el que estic fent no ho inclouran per recels competitius amb altres empreses. Però la gran frase ha estat: "tranquil·la, que si guanyem ja estarà fet". Sóc idiota, molt idiota.

I feel like a puppet in a play I didn't decide to take part in.

(extrema) dreta VS (extrema) esquerra

Ahir a la tarda Madrid semblava una ciutat campal.

Suposo que haureu llegit a la premsa, o vist a les notícies, la conseqüència de la convocatòria ahir a la tarda arran d'una manifestació d'ultra-dreta en contra de la immigració. La convocava Democracia Nueva i el lema era "Contra el racismo antiespañol, contra la inmigración". Estava autoritzada per la delegació del govern. Hi havia grups antifeixistes que pretenien reventar-la. I va ser en el metro on hi van haver els principals problemes. Un soldat (professió de l'agressor segons la premsa) neonazi va apunyalar a un antifeixista que l'estava increpant. Directament al cor. I clar, quan va intentar escapar-se després de punxar unes quantes persones al metro, els que esperaven fora el van apallissar. Segons m'han explicat està en coma. Segons la premsa, està levemente herido. De seguida es va organitzar una manifestació de protesta a Sol, que va acabar, per no variar, amb baralles amb la policia i destrosses del mobiliari urbà.

Ahir a la nit, arran d'una conversa amb membres actius antisistema, vaig treure diferents conclusions:

- el pacte tàcit de no-agressió entre uns i altres s'ha trencat en el moment en què apunyalar al noi va ser la primera opció del neonazi.

- no entenc per què s'autoritzen manifestacions amb lemes anticonstitucionals (suposo que si no les autoritzessin es farien igualment, però almenys no serien tolerades institucionalment)

- es convocaran futures concentracions (avui crec que n'hi ha una altra) a l'estil caça del nazi o caça del punkie.

- la policia no sap què fer (per no variar).

- la setmana que ve és el 20N. I això fa por. Molta por.

Just Cavalli

Ahir tenia pensat fer una cosa després de sortir de currar. Vaig pensar: mira, avui es presenta la col·lecció de Roberto Cavalli a H&M. Vés a treure el cap... Al final, entre una cosa i altra, pensant que era ja cap de setmana (avui tenim festa), que tenia una mica de mal de cap i fred, i que, en el fons, em feia molta mandra, vaig a anar cap a casa. Bé, a casa no, que vaig anar a atracar la fruiteria per cuinar tot el cap de setmana.

Després de veure el rosco del Pasapalabra (cita ineludible entre els meus companys de pis) prenent un Sopinstant amb picatostes (una mica xurrascats) van començar les notícies. El sr. Piqueras va introduir unes paraules al principi del vídeo. "Increíble pero no estamos en rebajas". Es veia una multitud de gent a Gran Via, esperant que obrissin una botiga. Efectivament, semblava l'inici de les rebaixes, però l'inici de les rebaixes s'ha convertit més en un fet anecdòtic per sortir per la tele o en alguna pàgina interior d'un diari. Era una crònica de l'èxit de la presentació de la col·lecció de Roberto Cavalli a H&M. Es veien imatges de senyores arrancant-se els cabells per aconseguir el màxim de roba possible; senyores (que no és per ser cruel, però ja no tenien edat per a certes coses) amb 5 vestits iguals, un de cada talla. Avarícia? Atac de bogeria? L'ésser humà fa coses incomprensibles. La veritat, semblava un documental del National Geographic mostrant com un grup de voltors en guerra per aconseguir un tros de carnassa. Què els passaria a aquesta gent si haguéssin d'esperar l'arribada d'un convoi humanitari amb aigua potable, una aigua necessària per impedir que els seus fills morin de sed?

Frivolitats de la moda. Per cert, la col·lecció era horrorosa. Daurats, pedreria i estampats de guepard.

Em quedo amb el rosco, amb bona companyia, amb una festa improvisada a base de Sopinstant. Menys glamour però més dignitat.

1 an déjà!

Avui exactament fa un any que visc a Madrid.

Fa més fred que el dia que vaig arribar, fa el mateix sol, la mateixa gent va caminant pel carrer i hi ha la mateixa contaminació. L'única diferència que he notat aquest matí abans d'anar a treballar és que on abans hi havia el Palau de Comunicacions, emblemàtic edifici de Correus, ara tenim a l'il·lustríssim alcalde (com diria la meva estimadíssima Núria note el avezado lector la ironía).

Fer valoració d'un any sencer en unes línies no és fàcil. Ha passat de tot: nous amics, nova ciutat explorada amb més profunditat que passar un cap de setmana de tant en tant, nova feina, viure sota l'ombra constant del PP... I moltes hòsties, però ja ho diuen, així és com s'aprèn. Bons i mals moments, moments de bones experiències i crisis existencials que arriben de tant en tant.

En general l'experiència és molt positiva, en llenguatge escolar podria dir que progresso adequadament.

La setmana que ve el primer esdeveniment social de alto copete (a part d'inaguracions amb presidenta de Comunitat, alcalde, Tita o els reis, que això no compta), la boda de la meva companya de feina, l'Ana, que el pròxim dissabte se desposa. I jo sense vestit, ni abric, ni sabates ni bossa ni complements (almenys tinc la perruqueria ja localitzada). Qui m'ho havia de dir fa un any!

Revelacions egípcies

Coses que m'han impactat en aquest viatge:

- la força creixent de les nenes. El seu interès per nosaltres, sobretot per les arracades o el cabell. No passaven del what's your name o how're you, però em quedo amb la pregunta d'una d'elles, la més extrovertida: what is your job? El futur pinta bé.

- la passió amb què un taxista em va explicar les seves 4 visites a la Meca, i l'emoció amb què parlava de com el seu fill de 4 anys després de beure aigua en una de les seves peregrinacions va començar a parlar.

- el morro que tenen alguns egipcis del sud (gratant quasi la mala educació).

- la manera de conduir del Caire (no arriba a l'anar contra direcció com a Beirut, però s'hi acosta força).

- la lluïssor de l'or egipci; brilla massa. Ha fet crèixer el meu odi cap a tot allò daurat. Això va lligat a la moda de joieria que hem vist en algunes guies.

- l'esplendor de l'època faraònica, amb la inmensitat de tresors enmig de l'arena (sense comptar el que queda per excavar i per localitzar).

- la sutil (ejem) manera de demanar propina dels egipcis, des del maleter de l'hotel al policia del jaciment, des dels nens venent nines de drap als taxistes.

- la incursió al Bronx del Caire, on hi havia més mosques que mol·lècules d'aigua a l'aire. El peixater escorxant el peix al terra, enmig de dos contenidors on menjava un cavall, passejaven les gallines, una dona pelava alls i els gats dormien.

Ich glaube das ist alles. Quan organitzi les fotos continuarà.

Depressió post-vacacional

Havia d'arribar d'un moment a l'altre. S'han acabat les vacances. Enrera deixo 15 dies plens de bons records i bones experiències. Grans amics, l'esplendor d'un regne mil·lenari, converses més o menys extravagants, balls impossibles, luxe i més luxe, centenars i centenars de fotos... Avui és un dia extrany, el mail col·lapsat, i la feina que m'espera.
La crònica d'Egipte arribarà, quan tingui la necessitat de deixar els records escrits. De moment, encara van ballant pel meu cap i els meus somnis.

One day I'll fly away

Ho sento, me'n vaig de vacances. És el meu moment. Més d'un any esperant. Totes les expectatives posades en el viatge a Egipte. Si, demà cap a l'aeroport. És un dels moments més grans de les vacances. Les cues de l'aeroport. El trajecte previ en metro, carregant la maleta, fent transbordaments. I després, suplement de l'aeroport. És tot un món. Treballadors, gent amb maletes, executius amb maletins, viatgers en bici, carregant cotxets de bebè, gent esperant, gent que ve, que se'n va, que arriben, que s'han perdut, policia (...). I les bogeries que fa la gent als aeroports. Pancartes, rams de flors, globus. Welcome home! Però no es sempre així. També hi ha el típic viatger (jo moltíssimes vegades) que travessa la porta i se'n va directament fora, perquè ningú l'ha vingut a buscar. Potser surt decepcionat, o, potser, simplement té pressa.
Et moi. Enmig de tot. 4 hores d'avió per davant. Un bon llibre sota el braç. Control de policia. Esperar, esperar, esperar. Però l'emoció que es sent quan es veuen els auxiliars de vol (sóc políticament correcta) donant-te el bon dia fa oblidar tota l'espera desesperant.

Fasten your seat belt, please.
Next stop, Cairo!

Gris

Avui és un dia gris. No és gris pel temps, perquè el sol apareixerà d'un moment a un altre. Avui és un d'aquells dies on em faig un munt de preguntes existencials Què faig? Per què ho faig? Hauria d'haver triat una altra opció? Hauria d'haver vingut a Madrid? M'hauria d'haver quedat i esperar una altra oportunitat? Durarà molt? M'he equivocat? Té sentit tot allò que faig? Em passarà el mal de cap que tinc? Ara mateix les respostes són: l'idiota. No ho sé. Potser sí. No. No. Espero que no. Crec que sí. Ni idea. L'efecte de les pastilles triga un temps.

Però és això, un mal dia. Demà tornar a començar. Seguríssim.

Diumenge

Avui fa sol. He sortit al carrer amb les ulleres de sol posades. He comprat el diari i m'he posat a caminar, però he decidit canviar de pensament i de direcció. I m'he tancat al cine. Caótica Ana. L'havia deixada pendent. Al sortir, ja passades les dues, m'he posat a caminar de nou. Parelles passejant els nens, avis mudats sortint de missa (Madrid, c'est comme ça), clochards obrint el primer cartró de vi del dia. He decidit treure'm els auriculars. Escoltar l'ambient. Primera impressió: una senyora parlant al seu gos sobre olorar o no la roda d'una moto. Segona impressió: uns italians demanant-se una ració de callos en una terrassa del centre. Asturians escanciando sidra (ja esbrinaré com es diu la paraula en català) en un mercat gastronòmic.
En realitat tots aprofitàvem el mateix, els últims dies de bon temps abans que l'hivern ens abrigui.

Diuen que més val una imatge que mil paraules

Quina pau

Vídeo Juventudes Socialistas

Espero que l'hagueu vist, perquè per criticar primer s'ha de conèixer. A lo que iba. A vegades em pregunto com pot ser que els polítics siguin tan rucs. Dic rucs perquè el ruc és un animal que m'evoca innocència, falta de malícia. Les coses les fan expressament? Ho dic perquè el vídeo, apart de ridiculitzar als del pp d'una manera infantil (menys el cocodril, que vist el conjunt del vídeo és el que em fa més gràcia), deixa als del psoe com uns repel·lents que fan que aflori la meva vena psicòpata i m'entren ganes d'arrancar-li el cap a la nena de "iniciativa, igualdad...."
No ens posem agressius. Està clara la màxima que no todo vale, però tampoc cal caure en l'infantilisme o els retrets innocents. Crec que anem tots força malament com per dedicar-se a ridiculitzar als de l'oposició fent encara més el ridícul. Però és la classe política que tenim, com diuen alguns, la que ens mereixem. No ho sé.
Però ara preparem-nos, que venen eleccions. No s'inauguraran estacions de metro o hospitals, però cada dia, cada dia durant 5 mesos sentirem les ruqueries que diuen els que es suposa que són els nostres representants. Quina mandra!

Rèquiem per un restaurant xinès

També podria titular aquest post "La ciutat que desapareix", he dubtat molt.

Avui m'ha arribat un missatge de les meves amigues del màster explicant-me que es traspassava el restaurant xinès del carrer del Call. La veritat és que no em sorprèn, donada la transformació que està patint el centre de Bcn. Jo només hi he viscut 7 anys, però ha estat aquest estiu passat després d'estar 9 mesos fora, quan m'he adonat de com ha canviat (i està fent-ho) la ciutat en poc temps.

Cultura fashion és el que ara es porta. No dic que no sigui bo per renovar la ciutat, donar-li una altra cara... Però vaig tenir la sensació que és ben al contrari: s'està potenciant allò fashion, la cultura del disseny, dels pihippies. És un món en el que em sento exclosa. Un dia d'estiu, fent cua per pagar al Carrefour de la Rambla (quasi 1h de cua) m'estava mirant la gent i realment no sabia si estava a Bcn o en un Tesco a Dublín. Tota la gent de la cua parlaven anglès (o italià o francès) i les seves principals compres eren donuts de xocolata i ampolles d'Absolut. D'acord que sempre hi ha hagut guiris comprant allí, però mai n'havia vist tants.

Tornant al malaurat restaurant, suposo que ara obriran una botiga de roba de disseny (com un vestit fet de sac que costava 249€), o, com diu la Gemma, una altra botiga de Custo, o una botiga d'importació d'objectes freaks de tot el món comprats a cèntims i venuts a desenes o centenars d'euros...

Sempre ens quedarà recordar-lo d'alguna manera. Què haurà passat amb els peixos taronges que nedaven impassibles al succedani d'estany?

Consignes antimonàrquiques

Ara m'acabo d'adonar que ahir vaig escriure en castellà. M'estaré integrant tant en l'idioma de l'imperi que ja no el diferencio del meu? Poca broma.

Once upon a time vam haver d'entrar a la facultat per les portes d'emergència i ensenyant el DNI pràcticament a la boca, registrant-nos la bossa cada cop que entràvem o sortíem de l'edifici. Va ser una dia estrany, molt estrany. A les 11 o així (ja he dit que fa molt de temps) el profe de literatura va entrar a classe i ens va dir que marxéssim, que havien suspès les classes de tot el dia. Venia el rei (i la reina). Aquella tarda tenia un examen de llatí. Es va suspendre també, clar, però no ho vam saber fins a l'hora de l'examen. A la tarda van començar a arribar les lleteres de la nacional. I més gent, molta gent. Sense voler-ho, em vaig trobar al mig d'una manifestació antimonàrquica. Vaig afegir-me perquè volia protestar, protestar perquè amb aquella visita hauria de canviar els plans que m'havia fet d'una setmana sencera, perquè s'hauria de trobar una altra data de l'examen i no podria marxar fora de Bcn. Sé que el meu motiu no era tan trascendental com qüestionar o no la institució monàrquica, però realment estava indignada. Estant allà vaig veure la gent enfrontant-se amb la policia, insultant-los a un pam de la cara. Suposo que devien tenir experiència. I els policies sense fer res. Impassibles. Però amb la cara ho deien tot. Faltaven segons per treure les porres i començar a apallissar aquell noi. De cop, la gent va començar a cridar "la llei d'estrangeria per la reina Sofia". Era l'època dura del pp, l'època de les tancades a l'església del Pi. L'any abans havien passat els disturbis a Sants el 12 d'octubre. La consigna em va semblar molt divertida, però vaig acabar marxant per por a que comencés una batalla campal i em trobés al mig.

Ara ens trobem amb la crema de fotografies del rei. I una nova consigna, que em va agradar molt més, vaig sentir que la corejaven uns davant la visita de la Leti i el príncep a Deusto. La frase va ser "los Borbones a los tiburones". Qui se les deu inventar? Perquè és boníssima.

I ja ahir vaig sentir el summum. Jiménez Losantos demanant que el rei abdiqui en favor del seu fill, que encara no està immers en la corrupció.

Per què no pleguen tots d'una vegada (Jiménez Losantos inclòs) i s'acaba aquesta història? Tercera República ja!

Imposturas

Me gustaría comentar la noticia de la destitución de la presidenta de una organización de víctimas del 11-S. La tal Tania Head en realidad se llama Alícia Esteve y es de Barcelona.
Ya puestos, si te inventas un nombre, ¿por qué no puedes inventarte una vida? Según lo que dicen los periódicos, tenía un carácter "complicado", se había inventado su formación, e incluso, según la familia del supuesto, un prometido. ¡Qué fuerte! ¿Qué debe pasar por la cabeza de una persona para poder llegar a crear una historia totalmente fictícia acerca de una catástrofe? Y ya puestos a plantearse preguntas: ¿se creía sus propias mentiras? Conozco algún caso así (a menor escala, claro), o sea que lo creo totalmente posible.

Esto me recuerda un episodio hace algunos años. Cuando estábamos a la facultad fui a una conferencia en la que participada Enric Marco, entonces presidente de Amical Mathausen. Recuerdo sus palabras como si las estuviera escuchando ahora, las mismas ganas de llorar. Su relato del horror, un relato de las atrocidades perpetradas por los nazis, el campo de concentración de Flossenbürg, la vida en la Segunda República, la esperanza de esos momentos pronto truncados por el alzamiento nacional... Años después me sorprendió la noticia. Un historiador lo había descubierto. Todo había sido un engaño. Y lo reconocía abiertamente. Recuerdo que dijo que así se le escuchaba más, la gente le prestaba más atención y podía llegar a más gente. Claro, show must go on!

¿Cómo se deben sentir las verdaderas víctimas y/o supervivientes? ¿Indignados? ¿Ofendidos? ¿Decepcionados?

Desprendre's de la rutina i començar de nou

L'escrit d'avui va per una conversa que acabo de tenir amb la meva amiga Nadia. Des de que la conec (i d'això deu fer uns 8 anys) he sabut que el seu somni era marxar a l'Índia a viure. L'any passat, poc abans que jo marxés també a viure a Madrid, va emprendre un viatge pel món, amb llarga estança a l'Índia i Tailàndia. Aquest passat estiu va tornar, ens vam poder veure uns dies a Barcelona.
I avui he rebut la notícia de nou. Torna a marxar, sense bitllet de tornada i amb molts projectes personals i laborals.
El fet era inevitable, tard o d'hora passaria (recordo que la primera cosa que em va dir quan ens vam abraçar al veure'ns a l'estiu va ser "vull marxar d'aquí!!"). La conversa ha derivat, com sempre, en qüestions pecuniàries (dit així sembla més portable). Doncs res, que s'ha de vendre totes les seves coses per aconseguir diners per marxar. Electrodomèstics, mobles... ho trobo raonable. Ara, també la roba i tot allò que no li sigui necessari. Potser aquí és quan m'he topat amb la meva frivolitat i he pensat... Podria jo desfer-me de la meva roba? i el més important, podria desfer-me de les sabates? Sembla una ruqueria, però no ho és. És molt més que una qüestió de quedar-se o no sense roba; és desfer-se de tot allò que materialment et lliga a una banda (no estic dient afectivament) per començar de nou pràcticament de zero.

De tant en tant està bé pensar en la trascendència...

La son

Avui és dimecres, el dia del mig de tot (diuen que és dijous, però laboralment parlant, és dimecres).
No sé per què però tinc molta son. Suposo que la porto atrassada del cap de setmana.
Ha estat intens. Viatge amb AVE (gran tren, caríssim per això), boda del meu cosí Marc (cada cop queden menys solters a la família), relax familiar, AVE de nou, i ja dilluns un altre cop.
Com és que ara estem un altre cop en l'espiral de les bodes? Aquest any només en queda una, la de l'Ana, la meva companya de feina, que es casa al novembre. Queda molt, però com sempre se'ns tirarà el temps a sobre. Estic compartint amb ella els preparatius de la boda, perquè cada dia ha de fer alguna cosa: que si les invitacions, que si trucar a la perruqueria, que si les proves del menú del restaurant, que si els papers que s'han de signar abans de casar-se, el certificat d'existència i de solteria (descobriments que he fet ara, no sabia que necessitaves certificar que existies...).
Res, que tot és extrany, tinc ganes que arribi dissabte al matí per dormir fins a la tarda, i si pot ser més encara.
També a veure si aprofito per anar a veure Mataharis, l'última de la Iciar Bollaín.

Massa feina, com sempre. Però primer dormir, que ho necessito.

decepció?

Avui havia de ser un dia laboralment pròsper i s'ha convertit en una merda gegant.
Ens havíen d'explicar què seria de la nostra vida, què hem de fer, i tot s'ha quedat en una conversa al replà de l'oficina, sense res a fer, amb una sensació d'impotència enorme...

En fi, millor no haver-se aixecat...

Demà m'he d'aixecar a les 6, que he d'anar a renovar el passaport i he de fer cua des de les 7 del matí.

Quina merda again!!

Egipte again

Sento ser pesada amb el meu viatge a Egipte, així que he creat un blog alternatiu només per parlar d'ell. També he fet que la Coral hi pugui escriure, per anar construïnt una prèvia, un durant (espero) i un després amb les fotos i altres anècdotes que puguin passar.

Avui és l'aniversari del Marçal, per fi ha entrat a l'edat dels +25. Des d'aquí aprofito per felicitar-lo i dir-li que el trobo molt a faltar des que estic aquí, però com sempre, s'aprofiten les petites escapades per fer grans coses (cantar al singstar, llegir revistes en bancs de la gran via a altes hores de la matinada, ...)

Felicitats maco!!

un altre cop dilluns

Aquest cap de setmana ha estat intens. Un musical, sopar fora, tarda interminable de compres, de copes en un bar estrany (sobretot per l'ambient hip-hop que es respirava), passejada matinal pel Rastro (amb posterior caiguda), migidada interminable i partit de bàsquet per acabar el diumenge.

Avui tots els diaris van a l'uníson destacant el partit d'ahir. Per aquí es respira un aire de derrota total. Sé del que parlo perquè des que estic ja he viscut una Uleb, una lliga de bàsquet i -certament la pitjor- una lliga de futbol. I és que l'ambient es respira diferent. Com poden quinze tios (per dir un número a l'atzar) influir en l'estat d'ànim general d'un lloc? O potser no és així, hi ha gent que la sel·lecció i l'esport en si no li interessa en absolut i simplement la gent va amb el cap baix perquè és dilluns.

En fi, prou divagacions, serà una setmana llarga

Berlín

Hoy puede ser un gran día, planteatelo así... Això és el que diu la cançó, no?
Per fi ja ha arribat el divendres.
Aquesta nit toca anar a veure el musical de Hoy no me puedo levantar. La cosa té certa gràcia, perquè serà la segona vegada que el vegi. La història no es sosté, els protagonistes desafinen, el cos de ball no està coordinat... En el fons és molt divertit. La veritat és que des de que el vaig veure el juny de l'any passat sempre m'havia quedat amb les ganes de repetir. I ara, aprofitant que la Marta ha vingut de la Seu a visitar-me i a gastar 2 dies de les merescudes vacances, me n'hi torno.

Parlant de la Marta. Ahir la vaig deixar voltar per Madrid (a mi em tocava treballar) i en un moment va veure los "grandes". El Rajoy, la Espe, el Gallardón, el Felipe i la Leti. Jolines!!!! Realment el que em va fer més gràcia va ser veure com li havien donat una bandereta de la comunitat i li pretenien donar una d'espanya, una bandera que no va agafar.

I arribats a aquest punt sempre em faig la mateixa pregunta. Què ens passa amb la bandera espanyola que només veure-la onejar provoca cert, com ho diria, repelús?
Jo ara crec que ja m'he acostumat i no em surt la urticària cada cop que em trobo una manifestació de "gente honrada y normal, como dios manda" (Rajoy dixit).
Suposo que estic vivint a la capital d'un país que és el meu per papers i no és el meu de cap i cor, i he d'assumir estar en terreny hostil. Malgrat tot, he de dir que em tracten molt i molt bé.

I la foto d'avui ve motivada perquè me'n vaig a Berlín al desembre a veure el Dani que estarà d'Erasmus, i, de pas, fer turisme. A veure si recordo alguna cosa d'alemany, que el tinc molt i molt oblidat. Tinc ganes de veure l'ambient pre-Weihnachten. No hi havia anat abans per l'elevat preu dels bitllets, però ara m'ha sortit bé. Però primer el que és primer, acabar de passat l'agònic mes abans d'arribar al Caire.

Un dia més

Avui és dijous.
Avui m'he aixecat d'hora.
Avui no estic treballant gens.
Avui he anat a Atocha a buscar la meva amiga Marta.
Avui fa calor i té ganes de ploure.
Avui he descobert Chris Crocker a youtube.
Avui el Marçal m'ha dit que vindrà a visitar-me al novembre.
Avui estic esperant que el Dani em respongui el mail per comprar el bitllet a Berlín.
Avui tinc ganes de sortir corrents.
Avui el dia serà llarg.
Avui hi ha quarts de final de bàsquet.
Avui anirem al Tigre de canyes.
Avui tinc ganes de dormir.
Avui estic al·lucinant en com de boja pot arribar a estar la gent

Avui és un dia com un altre.

falta de temps (o de voluntat?)

Ja ha passat quasi un mes i mig des de l'última entrada publicada al bloc. Com diria la meva àvia sàvia, això és deixadesa... En fi.

L'estiu ja ha passat -encara que aquí a Madrid sembla que no- i amb ell han passat dies de vacances, feina, festa, aniversari....
Sí sí, ja tinc 26 anys.

L'estiu es pot resumir ràpid: dues setmanes de vacances fragmentades en dos torns (2 dies a Salamanca, un dia tancada al cine, un parell d'expos interessants... i després FM de la Seu, estar a caseta, estar amb els amics de sempre...)

Després la tornada a la realitat madrilenya, amb més crispació que mai.
La meva pregunta és: calen 9 hores per anar de Madrid a Barcelona en avió? No ho sé, suposo que si l'avió s'acciona amb les braçades que fan els passatgers si, a l'estil troncomòbil més pur. Una vergonya. I no només és una vergonya que t'anul·lin un vol i et recol·loquin a un 3 hores més tard, sinó que a més estan més d'una hora i mitja per sortir les maletes. Després diuen que vivim en un país civilitzat. No em vull enervar més, potser com diu la meva germana és que simplement sóc gafe quan es tracta de transports.

La tornada a la rutina és dura, sobretot tornar a habituar-se a matinar, preparar tuppers, estar pendent del rellotge en tots moments... Aquesta Festa Major passada m'he adonat de com de dura i penosa és la recuperació d'una nit de farra quan s'arriben a certes edats. Suposo que contra l'edat no es pot lluitar, encara que l'esperit es mantingui jove.

Més dur es fa pagar les vacances. Ahir per fi vaig acabar de pagar tot el meu viatge a Egipte del proper octubre. No es moment de pensar-hi encara, si no el mes que falta es farà un dels més llargs de tots.

Encara que sigui una mica tard, feliç Diada!!!

Qüestió de sants

Abans d'ahir va ser el meu sant. Fa massa temps que vaig deixar de creure en déu (si és que realment mai vaig ser conscient de creure) i la veritat és que m'havia oblidat completament del dia. El que sí que havia fet havia estat felicitar la meva amiga Marta pel seu aniversari ara que està tan lluny de casa (a NYC, ni més ni menys). Va ser la meva companya de feina qui em va felicitar i recordar el dia que era. Al llarg del dia vaig rebre trucades i missatges d'aquells que -malgrat saben les meves no-conviccions religioses- continuen felicitant-me per una cosa tan atroç com cel·lebrar el martiri d'algú.

Avui he tingut curiositat i he buscat el martiri de santa Cristina. Pobra dona. Li van tirat oli bullent, la van empresonar amb serps i escorpins, li van tallar la llengua... Buff, després diuen que els dibuixos animats són violents. Doncs que algú s'ho faci mirar!

S'acosten les vacances

Per fi arriben, el dia 1 s'apropa. Tot i així, aquestes seran curtes. 7 dies. 7 dies en els que espero anar a algun lloc (no sé encara si a Salamanca), passejar per la càlida Madrid (avui hem d'estar a uns 40º) i agafar un avió cap a Barcelona, on espero que la Bunyoleta m'esperi amb els braços oberts perquè hem de conviure quasi un mes.

Després una setmaneta a la Seu, a gaudir de la Festa Major (o almenys ho espero) després de quasi 6 anys de no ser-hi. Retrobar-se vells amics, cares conegudes, comentar el de sempre ("tens novio? t'has casat? en què treballes?"). És horrorós, però els tòpics mai cauen. Però sempre va bé retrobar-se amb el passat, per no oblidar d'on es ve i cap a on es vol anar, jeje.

Però les de veritat, les vacances de veritat vindran a l'octubre. Encara falta molt, pero aquí una foto per exemplificar-les.

Avui m'he trobat això

I quina raó que té!
Només falten dues setmanes, ànims

La importància de l'Anna

Aquesta és l'Anna, en un moment de tonteria absoluta. Aquí la seva cara de resignada davant de les ruqueries que fa la seva germana gran. Tots hem sentit a parlar del tòpic de "no saber apreciar allò que tens fins que no ho has perdut". I en el fons és veritat. 13 anys vivint amb ella, discutint cada dia, pegant-nos (bé, erem petites), jugant... I és ara quan realment compartim més les coses. I es que viure separades des de fa quasi 8 anys ajuda a reforçar una relació.
Ara més que la meva germana petita (que sempre ho serà) s'ha convertit en una persona molt important en la meva vida, amb la que, obviament, s'ha de discutir, enfadar-se, però també confiar, riure, compartir els bons i els mals moments.

No serà...

A veure com sortirà això, és curiós, ho volia fer des que vaig arribar a Madrid, però bé, no ha pogut ser abans.