One day I'll fly away

Ho sento, me'n vaig de vacances. És el meu moment. Més d'un any esperant. Totes les expectatives posades en el viatge a Egipte. Si, demà cap a l'aeroport. És un dels moments més grans de les vacances. Les cues de l'aeroport. El trajecte previ en metro, carregant la maleta, fent transbordaments. I després, suplement de l'aeroport. És tot un món. Treballadors, gent amb maletes, executius amb maletins, viatgers en bici, carregant cotxets de bebè, gent esperant, gent que ve, que se'n va, que arriben, que s'han perdut, policia (...). I les bogeries que fa la gent als aeroports. Pancartes, rams de flors, globus. Welcome home! Però no es sempre així. També hi ha el típic viatger (jo moltíssimes vegades) que travessa la porta i se'n va directament fora, perquè ningú l'ha vingut a buscar. Potser surt decepcionat, o, potser, simplement té pressa.
Et moi. Enmig de tot. 4 hores d'avió per davant. Un bon llibre sota el braç. Control de policia. Esperar, esperar, esperar. Però l'emoció que es sent quan es veuen els auxiliars de vol (sóc políticament correcta) donant-te el bon dia fa oblidar tota l'espera desesperant.

Fasten your seat belt, please.
Next stop, Cairo!