Ja ha passat quasi un mes i mig des de l'última entrada publicada al bloc. Com diria la meva àvia sàvia, això és deixadesa... En fi.
L'estiu ja ha passat -encara que aquí a Madrid sembla que no- i amb ell han passat dies de vacances, feina, festa, aniversari....
Sí sí, ja tinc 26 anys.
L'estiu es pot resumir ràpid: dues setmanes de vacances fragmentades en dos torns (2 dies a Salamanca, un dia tancada al cine, un parell d'expos interessants... i després FM de la Seu, estar a caseta, estar amb els amics de sempre...)
Després la tornada a la realitat madrilenya, amb més crispació que mai.
La meva pregunta és: calen 9 hores per anar de Madrid a Barcelona en avió? No ho sé, suposo que si l'avió s'acciona amb les braçades que fan els passatgers si, a l'estil troncomòbil més pur. Una vergonya. I no només és una vergonya que t'anul·lin un vol i et recol·loquin a un 3 hores més tard, sinó que a més estan més d'una hora i mitja per sortir les maletes. Després diuen que vivim en un país civilitzat. No em vull enervar més, potser com diu la meva germana és que simplement sóc gafe quan es tracta de transports.
La tornada a la rutina és dura, sobretot tornar a habituar-se a matinar, preparar tuppers, estar pendent del rellotge en tots moments... Aquesta Festa Major passada m'he adonat de com de dura i penosa és la recuperació d'una nit de farra quan s'arriben a certes edats. Suposo que contra l'edat no es pot lluitar, encara que l'esperit es mantingui jove.
Més dur es fa pagar les vacances. Ahir per fi vaig acabar de pagar tot el meu viatge a Egipte del proper octubre. No es moment de pensar-hi encara, si no el mes que falta es farà un dels més llargs de tots.
Encara que sigui una mica tard, feliç Diada!!!
L'estiu ja ha passat -encara que aquí a Madrid sembla que no- i amb ell han passat dies de vacances, feina, festa, aniversari....
Sí sí, ja tinc 26 anys.
L'estiu es pot resumir ràpid: dues setmanes de vacances fragmentades en dos torns (2 dies a Salamanca, un dia tancada al cine, un parell d'expos interessants... i després FM de la Seu, estar a caseta, estar amb els amics de sempre...)
Després la tornada a la realitat madrilenya, amb més crispació que mai.
La meva pregunta és: calen 9 hores per anar de Madrid a Barcelona en avió? No ho sé, suposo que si l'avió s'acciona amb les braçades que fan els passatgers si, a l'estil troncomòbil més pur. Una vergonya. I no només és una vergonya que t'anul·lin un vol i et recol·loquin a un 3 hores més tard, sinó que a més estan més d'una hora i mitja per sortir les maletes. Després diuen que vivim en un país civilitzat. No em vull enervar més, potser com diu la meva germana és que simplement sóc gafe quan es tracta de transports.
La tornada a la rutina és dura, sobretot tornar a habituar-se a matinar, preparar tuppers, estar pendent del rellotge en tots moments... Aquesta Festa Major passada m'he adonat de com de dura i penosa és la recuperació d'una nit de farra quan s'arriben a certes edats. Suposo que contra l'edat no es pot lluitar, encara que l'esperit es mantingui jove.
Més dur es fa pagar les vacances. Ahir per fi vaig acabar de pagar tot el meu viatge a Egipte del proper octubre. No es moment de pensar-hi encara, si no el mes que falta es farà un dels més llargs de tots.
Encara que sigui una mica tard, feliç Diada!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario