Pont pont pont

Aquesta setmana ha estat estranya. Estem a dimecres i sembla com si fos divendres.

Ahir vaig estar 7 hores tancada en un tren per anar a València i tornar el mateix dia. En dos dies he dormit 11 hores. No m'aguanto. Per sort, demà és festa. La Constitución.

He sentit un spot a la ràdio que anima als madrilenys a anar al Palacio de Telecomunicaciones, per l'entrada de Alcalà no recordo el número, per anar a fer lectures durant 10 minuts del text constitucional. Bufff, quina mandra... Per què són tan institucionals? Porto quatre dies aïllada del món, sense tele, ni ràdio, ni diaris. Les últimes notícies que vaig sentir van ser el diumenge i la veritat és que eren pèssimes.

I ahir, una estada de 8 hores a València (sense comptar el tren i els camps de tarongers), 5 de les quals van ser de feina i 3 d'oci. Després de passejar pel centre històric (amb un mapa gegant que em van donar a la mateixa oficina de turisme de l'estació) vaig decidir anar a l'Oceanogràfic, per veure peixets tancats en un macroaquari. La veritat és que a l'Oceanogràfic no vaig entrar (l'entrada costava 30€, trenta!!!!) però vaig estar passejant per allà. Quan ja cansada vaig asseure'm en un dels bancs decorats al més pur estil gaudinià, van sorgir del no res un grup d'adolescents que devien fer una visita escolar. Me'ls vaig quedar mirant perquè em feien gràcia. No paraven de cridar. Així amb una mirada ràpida, aviat vaig veure els diferents grupets dins de l'escamot adolescent: els garrulos, 6 o 7 nens amb xàndal jugant amb els mòbils; les pijes, 3 nenes vestides de rosa, assegudes a un banc criticant a uns i altres; els alternatius, uns 10 (entre ells i elles) amb samarretes de NofX, de maria o altres, passant de tothom; les garrules, amb 2 líders evidents, totes les altres meravellades i imitant-les, amb el tanga sota el pit i amb unes armilles que impedien moure's (del Berska, clar) que feien una competició a veure quina d'elles cridava més; les lletges/empollones, 2 nenes amb ulleres i mal vestides, aïllades del grup; i, finalment, els pobres profes, que intentaven amb més o menys èxit aconseguir quedar 20 minuts després per fer una altra activitat.

Durant el camí de tornada, vaig pensar com em quedava de lluny aquesta situació. Fa tants anys que no faig cap visita escolar que em costa recordar en quin grup estava jo. I si cridàvem tant. Espero que no. Però tot em fa pensar que sí. Els estereotips no canvien. Al meu cole també hi havia els guais, els esportistes, els alternatius... Però també hi havia un grup de gent que erem normals. O potser m'equivoco?