Casaments així mai més si us plau

Aquest cap de setmana he arribat al màxim nivell de persona a la que sempre li estan passant coses estranyes. Ja n'hi ha prou!! La boda ha estat com un Via Crucis, amb diferents estadis (perdó per no saber quants en té un Via Crucis).
Pas 1: Clatellada a la perruqueria. Resum ràpid, 59.10€ per un recollit. I és que m'ho vaig olorar en el moment en què el seient on et renten el cap era abatible, feia un massatge a l'esquena i projectaven un documental de girafes menjant tranquil·lament. Ah, em van insultar. Nadia, em vaig sentir com tu a la pelu Manoli, però en sentit contrari. "¿Cómo vas por la vida con este pelo tan lacio y sin volumen?". Ho sento món, tinc el cabell llis. El recollit, moníssim.
Pas 2: Arribar tard a missa. La Bea, que és la meva antiga companya de feina, m'havia de passar a buscar sobre les 5 i em va venir a buscar sobre les 6. Resultat, vam fer tard, però vam veure com es casaven.
Pas 3: Adonar-me que amb el meu tupé hauria estat millor si hagués sortit de la peli Hairspray. Però no era la única. Volum, volum, volum. Laca, laca, laca.
Pas 4: Tenir els peus a punt de morir. Quin fred va fer!!!
Pas 5: Fotos i Sopar. Això va estar bé. L'Ana moníssima, ja es veu a la foto.
Pas 6: La crisi (1ª part). Per què tenint mal de cap a una boda, decideixo no beure més que una copa de vi i, a sobre, vaig vomitar camí del lavabo??? Jo tampoc ho entenc
Pas 7: Estranya calma abans de la tempesta. Doncs sí, amb les sabates canviades, amb la circulació reactivada comença el ball.
Pas 8: I love la tassa del vàter volum II. I clar, si ja has vomitat un cop, per què no fer-ho un segon?
Pas 9: Estar ballant i adonar-te que la teva amiga sembla una gamba amb urticària. Doncs això, a la Bea li va donar una reacció al·lèrgica estranya. Vam decidir marxar, allò no prometia gaire.
Pas 10: Decidir canviar la ruta anat cap a casa i buscar un hospital. La Bea té antecedents xungos d'al·lèrgies. Una de la matinada, una de Luarca i una de la Seu, amb una matinada glaçada, amb el cotxe Castellana amunt direcció a l'Hospital de la Paz.
Pas 11: Arribar a urgències i ser el centre d'atenció. Moníssimes, mortes de fred, jo amb ganes de tornar-hi (és que l'amor al Roca pot amb mi), la Bea que semblava un litxi (per allò d'estar rosa amb protuberàncies) i el metge flipant. L'espera va ser divertida, sobretot perquè vaig tornar a vomitar de nou i la Bea li feia mal la punxada al cul que li havien fet de cortisona. A la foto, en un moment d'abatiment durant l'espera.
Pas 12: Recuperació i sortida d'urgències. Un dels millors moments de la nit, però a les 4 de la matinada, clar.
Pas 13: I love tassa del vàter ja no sé quina part a l'arribar a casa.
Pas 14 (i últim): l'endemà 45 minuts sota la dutxa (de rellotge) per intentar desenredar el cabell i treure la laca. Crec que amb tot el que em vaig involuntàriament arrancar li podria fer un peluquín a més d'un.
Què trist. Qui estigui interessat en la foto de mi pelo el día después, que m'avisi. No l'he penjat perquè crec que ja estic prou humiliada, no?