in fraganti

Continuant amb el freakisme setmanal (per què no una mica de tranquil·litat?), l'última d'avui.

Aquest matí he sortit del despatx perquè havia quedat amb la meva companya de feina en un altre lloc per donar-li unes coses que necessitava. Quan surto del metro (amb 10 minuts de retard, ja sóc massa gran per canviar costums) me la trobo baixant les escales cridant-me: "¡vete, vete!". Com que estava jo en període de despertar, no li he fet gaire cas. Resulta que el nostre super boss s'ha presentat a l'oficina (visca el pont aeri) i no tenia claus. Home, si no avisa què espera?

Total, que ens ha dit que ens esperava al bar de baix. Quan he pujat al metro de tornada m'he enrecordat que havia deixat la pantalla de l'ordinador amb alguns videos del (gran) youtube pendents de mirar, la baralla de cartes de la nostra timba de sobremesa sobre la taula, etc., etc. M'ha entrat un mal rotllo per si al final algú li hagués donat claus i a l'entrar hagués vist la nostra (alta) capacitat productiva.

Quan he arribat a la porta, el senyor porter, amb aquella discreció (ejem) que el caracteritza m'ha dit: "el señor está en el bar". Menys mal, he pensat. Quan pujava les escales m'ha començat a sonar a l'mp3 la música de Benny Hill. M'he posat a borrar historials d'exploració dels ordinadors, a ordenar les cartes (bé, les he llençat dins una bossa amb el tupper del dinar) a ritme de la música. Còmic. Patètic.

Després, com qui no vol la cosa, he tancat la porta de nou, he baixat les escales, i m'he presentat al bar. Efectivamet, allí estava. Després quan la meva companya ha tornat i el super boss ha marxat a dinar hem pogut pair-ho i riure de la pillada que, per sort, no ha estat.