aquí huele a choto

Continuant amb expressions cañís, aquí la última: en la zona sur el metro huele a choto.

Tot ha començat perquè avui feia una mica de tard a treballar (i el jefe estava per aquí, o sigui que, parafrasejant-lo, no és custió) i he agafat el metro. Més tard, comentant les meves aventures matineres (avui he somiat amb molta gent diferent i amb molts idiomes diferents) ha sorgit el tema de la pudor que fa la gent al metro. Una de les raons per les que no m'agrada agafar-lo és precisament aquesta, pots passar per l'eau de sobac, l'eau de se me está pudriendo el estómago, l'eau de me encantan los carajillos de anís por la mañana, o la meva preferida, l'eau de me acabo de levantar y huelo igual de bien que el aire de mi habitación sin ventilar. La meva companya de feina, que és niña de bien de Madrid-Norte, s'ha tret l'etiqueta de niña bien i ha pronunciat la gran frase del choto. Parlant dels olors del metro, ha apreciat que el metro cap al sud fa més peste que cap al nord.

Normal, li he dit. El metro direcció sud l'agafa més gent. Bona part de la gent de Móstoles, Alcorcón, Getafe o Leganés van en transport públic. La gent del nord, Sanse, Alcobendas, Majadahonda, Villalba... van en gran part en cotxe. Les diferències norte rico - sur pobre també es noten en l'olor del transport.

Avui tornaré a casa caminant. Així només hauré de veure uns quants yonkis que, amb una mica de sort, no em preguntaran si tengo caballo.

Je pars à Paris

Avui m'he comprat el regal de nadal de la Bunyi, la meva sister. Sí, els regals suposa que són regals, però a mi m'ha tocat pagar. Espero cobrar algun dia.

Me'n vaig a Paris a l'abril! 3 dies. Són pocs, però espero aprofitar-los. La Bunyi no ha estat mai a Paris, o sigui que serà TURISTEO TOTAL.

Ara estava mentalment comptant i és la cinquena vegada que hi aniré. Tinc una espècie de maledicció parisina que espero combatre en aquest viatge:

- amb 15 anys i 4 amigues ens vam perdre (sense diners, aigua ni documentació) pel Champ de Mars, un parc que comença sota la Torre Eiffel i s'estèn centenars, centenars i centenars de metres (sé que són centenars i centenars perquè els vaig recorrer corrent (que rimbombante) unes 7 o 8 vegades per acabar extenuada. Al final, ens van rescatar, però no vam poder anar a Notre Dame perquè les nenes havíem perdut temps. Ens vam guanyar força enemics. Ole.

- amb 16, ens vam perdre per la banlieue de Paris amb el cotxe i vam anar a parar a un descampat molt semblant al que Cecilia Roth va a buscar a l'Antonia San Juan a Todo sobre mi madre. Era de dia, però vaig veure coses que no sabia ni que existien (que sóc de poble).

- amb 21, en un viatge a Paris en cotxe no ens va passar res dolent, però va ser freak fer mil quilòmetres per veure una exposició. El viatge va continuar fins a Amsterdam, i la veritat que per estar tancats en una furgo en plan Equipo A [me pido Murdock] va sortir molt bé (erem joves, pobres, alegres....).

- gener 2006, el viatge perfecte: bona companyia, avió barat, alberg barat, exposició Viena 1900 (Klimt, Schiele, Moser (ecs), Kokoschka) al Grand Palais, catàleg de l'exposició (49€ i 5kg), crêpes acompanyades de policies guapos... I boira. Boira que va fer anul·lar 3 avions de Ryanair. Boira que ens va fer tornar en un viatge en autobús de 14h. Boira que em va obligar a veure Troyazo, la peli del bus. Boira que ens va fer pagar 130€ de taxi des de Beauvais fins a la terminal de busos.

A la cinquena va la vençuda, porque yo lo valgo.

Fama i la pornografia

Oi ioi oi oi oi (entonació Tomate, si us plau)

Ahir al matí mi queridisimo amigo M. em va enviar un sms que no reproduiré perquè no cal, però resumint deia que havia vist el vídeo porno del Angel de Fama. Porno? Angel? Fama? Ràpidament, obro l'ordinador. Google. Veig el vídeo. Bé, veiem el vídeo. Contesto el sms.

Com pot ser que quan algú es fa famós (bé, famós a Fama potser no, però surt per la tele) altra gent es dedica a penjar vídeos on surt el supuesto personatge en situacions pornogràfiques?? Ara ha passat a aquest pobre, abans a un jugador de futbol, però també altres pseudofamosillos. A mi que la gent faci el que vulgui amb el seu cos i la seva webcam, però no entenc com pot haver gent tan cabrona de penjar els vídeos.

Però em segueixen sorgint preguntes: és la gent cibersexualment activa exhibicionista de per si? Ho dic perquè en cap dels vídeos s'amaga la cara del protagonista, llavors és clar que es poden reconèixer. Quan la gent s'exposa en boles davant d'una càmara web, no pensa en les conseqüències de poder gravar les converses? Com pot haver gent tan cabrona per esperar a la popularitat de l'altre per fer mal? Està vist que no solucionaré el món (ni ho pretenc), però ahir em vaig indignar.

Ara esperem quin serà el pròxim escàndol, o vídeo penjat.

Per cert, ¡Susana a la calle ya!

de los escotes de vértigo al estropajo

És curiós com es pot passar del glamour més absolut al barriobajerismo total. Dissabte vam anar a sopar (molt bé, per cert) fins que van aparèixer les postres. Com que estàvem tips de spanish delicatessen, vam demanar un tros de pastís de xocolata i gelat de vainilla per compartir entre els 4 que erem. Tot anava bé fins que després de provar el pastís algú va dir.. mmm, sabe raro... Sort que sempre hi ha algú que té les neurones més despertes i actives i diu:"sabe a croqueta de jamón". Ja tenim la paraula de la nit, un croquiwnie. Quin fàstic. Imagineu pastís de xocolata amb gust a croqueta (i croqueta dolenta). Després de dir-li a la cambrera del bar que no es pot fer servir el microones per escalfar un pastís després d'escalfar croquetes, vam marxar sense que ens cobressin el pobre pastís.

Diumenge, amb ressaca guarra (el garrafón quan passes dels 25 no té el mateix efecte), després de la migdiada de rigor de 2h em vaig arremangar els pantalons (com que no se m'aguantaven em vaig posar dos pinces d'estendre la roba per lligar-los), xancles, samarreta destenyida i diadema al cap, i a fregar s'ha dit. En 3h i mitja vaig fregar la cuina i el lavabo (sí, diguem que estava molt brut), col·locada per l'olor d'amoniac (no pregunteu quin era el grau de brutícia...) mentre el F., el meu company de pis, dormia la migdiada al sofà quasi desnucat i amb la boca oberta (i roncant, clar). Quina casualitat que es va despertar quan, morta, m'asseia al sofà amb un tè que m'acabava de preparar.

Dones del món, 2 coses:

1. Per molt soroll que facis quan un home dorm mentre tu estàs netejant, no el despertaràs.

2. A certes edats, una ja no pot fregar sense guants. La pell de les mans se'n resentirà el dia després.

in fraganti

Continuant amb el freakisme setmanal (per què no una mica de tranquil·litat?), l'última d'avui.

Aquest matí he sortit del despatx perquè havia quedat amb la meva companya de feina en un altre lloc per donar-li unes coses que necessitava. Quan surto del metro (amb 10 minuts de retard, ja sóc massa gran per canviar costums) me la trobo baixant les escales cridant-me: "¡vete, vete!". Com que estava jo en període de despertar, no li he fet gaire cas. Resulta que el nostre super boss s'ha presentat a l'oficina (visca el pont aeri) i no tenia claus. Home, si no avisa què espera?

Total, que ens ha dit que ens esperava al bar de baix. Quan he pujat al metro de tornada m'he enrecordat que havia deixat la pantalla de l'ordinador amb alguns videos del (gran) youtube pendents de mirar, la baralla de cartes de la nostra timba de sobremesa sobre la taula, etc., etc. M'ha entrat un mal rotllo per si al final algú li hagués donat claus i a l'entrar hagués vist la nostra (alta) capacitat productiva.

Quan he arribat a la porta, el senyor porter, amb aquella discreció (ejem) que el caracteritza m'ha dit: "el señor está en el bar". Menys mal, he pensat. Quan pujava les escales m'ha començat a sonar a l'mp3 la música de Benny Hill. M'he posat a borrar historials d'exploració dels ordinadors, a ordenar les cartes (bé, les he llençat dins una bossa amb el tupper del dinar) a ritme de la música. Còmic. Patètic.

Després, com qui no vol la cosa, he tancat la porta de nou, he baixat les escales, i m'he presentat al bar. Efectivamet, allí estava. Després quan la meva companya ha tornat i el super boss ha marxat a dinar hem pogut pair-ho i riure de la pillada que, per sort, no ha estat.

"yo soy la Bea"

Avui una amiga m'ha explicat que va nèixer en un cotxe en el km. no sé què de no sé quina carretera asturiana perquè la seva mare no va arribar a l'hospital. Quines coses més extranyes. Pensava que només passava a les pel·lícules.

I és que la seva vida és prou de peli. Té una amiga (de Venezuela), amb uns pits de 4000€, tenyida de ros, amb dos fills (i 27 anys) a Venezuela que fa més de 3 anys que no veu, amb un Smart, una empresa de construcció, un amant (casat) que li paga el pis, el cotxe, el gos (un bulldog francès), 9 línies de mòbil tallades per falta de pagament, etc. etc. etc. etc. (perquè la història continua). Aquesta amiga té una altra amiga (que l'he vist en fotos i s'assembla a la yola berrocal en ros) amb una situació semblant. L'altre dia la meva amiga ens explicava que a les seves amigues no els agrada sortir els divendres o dissabtes perquè no se les veu. I com que no se les veu, no tenen tota l'atenció dels homes, ni les conviden a copes ni poden pescar-ne cap de ric. Llavors surten els dimarts. És fort, no? I històries com aquesta, mil. No escriuré res del que moralment i com a portadora d'ovaris em sembla això perquè ja ho he dit tot dinant.

Jo li he proposat a la meva amiga que escrigui o un llibre, un blog, o una col·lecció. Així podria vendre els drets a una productora i sortir de pobre. Com que el blog de bea ja està pillat per La Fea, li he proposat un altre títol: "Yo soy la Bea". El títol que ni pintao..

nota mental important

Veure adictivament Fama ¡a bailar! pel canal 24h no implica que quan surts de festa sàpiguis ballar. No et dóna la capacitat immediata de tenir elasticitat, coordinació i poder ballar amb talons i vodka sense patir algun accident.

Anar a dormir a les 7 del matí i pensar que l'endemà t'aixecaràs com una rosa a les 10h perquè has quedat per dinar amb els pares és, simplement, una reminiscència del passat.

Ahir només pujar a l'avió ja dormia. Avui em fa mal l'esquena i tinc una contractura a l'espatlla que arrossegaré almenys fins dimecres o dijous. Ja no tenim edat per segons què.

jo odio, tu odies, ell odia...

Diuen que odiar és dolent. Suposo que sí. Però que passa quan de veritat odies a algú?

Odiar és sentir ràbia cap algú, és tenir aquella sensació que et puja des de la boca de l'estomac i se't posa al pit, odiar significa intentar trobar el telèfon d'algú que per un mòdic preu trenqui cames (o cranis) per encàrrec, odiar es desitjar malalties venèries o impotència...

Ho sento però jo odio. Avui mateix, si la conversa no hagués estat telefònica, hi hauria un nou abonat a la ONCE per culpa d'unes tisores que, oh, casualment, estaven a les meves mans. Sona cafre i cruel, però potser és que realment sóc mala persona i no me n'havia adonat fins ara.

a ritme dels 80's

Treballar treballar diguem que no. Ara ballem. Bé, ballem treballant. Tenim un disc de música dels 70's i 80's, i al més pur ritme disco el dia passa més ràpid. Ah, i també gaudint de la meva nova adquisició: BSO Almodovar 2007. Dos discs. La canya, llàstima que no es puguin ballar com la que sona ara... Celebrate good times, come on!

Inútils

El món està plagat de gent inútil. Si aquests no hi fossin, tot aniria millor.

Jo tinc un inútil a la meva vida. No fa res del dret, es dedica a emprenyar, és un pesat... Em molesten els seus comentaris, la seva manera de fer. Ens explota i a sobre té els sants c - ll - ns de dir rient: "jeje, i ara jo em penjaré les medalles...", apropiant-se de la nostra feina. Però el pitjor és una altra cosa: els inúltils tenen sort. D'una cagada monumental li surten 3 coses bé. No ho entenc. L'únic que sé és que no vull aquest inútil a la meva vida. Però de moment, aguantar.

Tinc un problema gran, molt gran

Coincideixo amb Jiménez Losantos. Això és una basura.

Viva España!
Cantemos todos juntos
con distinta voz
y un solo corazón
Ama a la Patria
pues sabe abrazar,
bajo su cielo azul,
pueblos en libertad

I ja prou que vomitaré.

Qui és la ment privilegiada que s'ha inventat aquesta merda? Per què no es dediquen aquests esforços i diners a fer altres coses útils i necessàries, com per exemple, a treballar en aspectes socials que ens millorin una mica la vida? Això és una vergonya.

I ara el burro número 1 vol crear un ministeri de la família si guanya les eleccions.

Se m'acudeixen una llistaa de crueltats fora de to que ara mateix diria, però em callo. Cristineta respira. bufbufbuf... Respira..... fufufufu.....

mis vecinas las pijas

Trabajo en la primera planta de un edificio normal. Compartimos planta con 5 empresas más. Aparte de la gente normal (que aún queda) tenemos las superpijas de la muerte que no tienen un despacho como el resto de la humanidad. No, ellas tienen 2. Uno para ver vídeos en youtube (que las paredes son muy finas) y el otro para guardar mierda varia.

No sé cual es su trabajo, y, la verdad, me cuesta imaginarlo. Su despacho es un showroom de bisutería (¿¿o son joyas??). Si analizamos la palabra: show --> mostrar y room --> habitación (como se nota que sé inglés, mi primera palabra fue purple). Ergo, se dedican a enseñar las joyas que representan (la firma es italiana).

Mis motivos para llamarlas pijas son varios. Cada temporada (temporada = primavera, verano, otoño e invierno) organizan un "día de presentación de colección donde vamos a vestir a chicas con poca ropa y con tacones altos para que estén de florero en la puerta". La preparación son 2 o 3 días durante los cuales nos entretenemos escuchando a través de las puertas las conversaciones de los señores que están poniendo moqueta en el suelo (que digo yo, si tenemos parqué, ¿por qué quieren moqueta guarra en el pasillo de uso común?) sobre el evento que se celebra. Ramira (llamémosla así porque no sabemos el nombre) les grita, Paca les da la orden contraria.... Pobre gente. Cuando llega el día del evento, empiezan a aparecer modelos altísimas (mucho más altas que yo, y eso es muy altas; aunque ahora que lo pienso... igual si se quitan los tacones.... no sé), floristas por todos lados... El primer evento que tuvimos (y lo pongo en 1ª persona porque quieras o no te acabas involucrando...) fue hace ya casi un año. Esa vez tapizaron suelo y paredes con flores. Casi me muero con tanto polen en el aire.... Me pasé el día llorando hasta que mi jefe (que por un casual estaba aquí y pensó que todo el tinglado lo habían organizado para él) me mandó a casa a expensas de morir por shock anafiláctico (no sé lo que es pero suena fenomenal). En las posteriores ocasiones han tenido un poco más de tacto y no han deforestado los viveros del Maresme. Lo más de lo más fue en la última presentación, con una niña (¿¿15 años??) en la puerta pintada como tal que me preguntó: ¿su nombre, por favor? Y es que no me dejaba entrar porque no estaba en la lista..... En fin, cerebro y belleza, una vez más, no iban de la mano.

Otra de las razones por llamarlas pijas es su despacho de los trastos. Un día hablando con la mujer de la limpieza (que es muy maja y es a la que le toca limpiar la mierda que dejan [incluída la cola con la que se pega la moqueta que sólo sale cuando uno se arrodilla en el suelo y con una rasqueta o con las uñas rasca]) vi el interior del despacho 3. Había mesas, restos de moqueta (¡ecs!), floreros sin flores (y alguno con restos de agua..... ¡ecs 2! INCISO: SER PIJA Y GUARRA TAMBIÉN VA DE LA MANO A VECES).

And the last, but not he least... En las mesas del pasillo, esas que tienes para hacer que los "invitados" esperen, hay revistas. Son revistas que creo que compran para hacer un seguimiento en prensa de las joyas que llevan las modelos en las fotos de publicidad (¿será parte de su trabajo?) Revistas del corazón (pero rollo Hola!, no cutreces de menos de 2€) y revistas de moda (Vogue, Elle, Cosmopolitan, AR........¡ecs 3! por AR!). Y yo digo que son pijas porque si te miras las revistas encuentras que las cremas que regalan están allí!!! ¿Qué ser humano con dos dedos de frente no arranca las muestras GRATIS de las revistas? Pues las pijas, claro. Para eso estamos las carroñeras del 2, que cada vez que sacan revistas nuevas nos peleamos por Helena Rubinstein....

fauna matinera

9 del matí, caminant per Puerta del Sol intentant no relliscar i caure (no seria plan que era molt d'hora i havia molta gent al carrer). Les meves sabates noves, encara que precioses, rellisquen quan el terra està mullat. Havia d'anar a fer unes coses a una botiga. Quan giro la cantonada per pujar per Esparteros em trobo el borratxo de torn cridant i la cuponera (que fa una mica de por) cridant "qué hoy tocaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa". Tal qual esquiador d'alta competició, sortejo els àvids repartidors del Qué, ADN, Su Vivienda, Metro, No sé qué Latino, El Nuevo Ciudadano, amb poca sort, perquè m'han encasquetat el Qué i l'ADN (quina eficàcia de repartidors). Rellisco (però no caic). Arribo a la botiga. Dins, em trobo un gos mida rata de metro en miniatura vestit amb un anorak verd (si, una rata-gos amb anorak) perseguint una pilota de tenis. Quasi se li desencaixa la mandíbula quan intentava agafar la pilota amb la boca (no ha pogut, era físicament impossible). Tota la gent dient .... ¡Qué mono! ¡Qué gracioso! Com que ¡Qué gracioso!? Si era repugnant! I què fa un gos dins una botiga corrent amunt i avall? Bé, després de la indignació i havent complert amb el meu objectiu, surto al carrer, m'abrigo (dins la botiga tenien el climatitzador en modo Caribe), em canvio de vorera perquè no m'encasquetin el Su Vivienda, torno a creuar. Rellisco de nou. Arribo a la cantonada, el senyor borratxo em diu: "¡Qué mujer más bella!". I jo em pregunto. Com sap que sóc "bella" (que ho sóc), si no m'ha vist la cara perquè la bufanda em tapava fins als ulls??? Agafo el metro. Me'n vaig a l'oficina. Dins el metro, un altre borratxo. Aquest anunciava l'apocalipsi, la fi del món. Conclusió del dia: prefereixo que em diguin "bella" a "te vas a morir". I només eren les 9.30h....

Fame, I wanna live forever...

M'he passat el cap de setmana/pont del sofà al llitet amb una mica de febre. Aquesta introspecció personal m'ha servit per enganxar-me a la última novetat televisiva, Fama, ¡A Bailar! M'he tragat (perquè no es pot dir he vist, literalment m'he tragat) els càstings, el càsting final, el primer programa, els comentaris en altres programes.... Fins que el diumenge a la tarda, a 38º, vaig descobrir que al digital hi ha un canal Fama 24h. Allà vaig poder veure i sentir frases com: "Me habéis destrozado la vida", "Esto es mi sueño", "Os salís chicos", "¡Es totalmente amazing!", "¡Qué energy!".....

La conclusió que n'he tret: la gent està malalta, tant per concursar com per veure-ho. Això sí, fins que passi el contrari jo ho seguiré veient. M'encanta!

Somni extrany per no variar

Avui he somiat:

M'instal·lava de nou a Barcelona i anava a comprar al supermercat totes les coses que es necessiten per cuinar, com per exemple sal i oli, perquè al pis no hi havia res. Estava amb els meus pares i decidiem anar al Mercadona perquè et porten la compra a casa per 4 euros (això no sé si és veritat, però com que és el meu somni m'invento el que vull). Després d'anar passadís del super amunt, passadís avall, arribava el moment "pase por caja por favor". Jo enviava al meu pare a buscar la farina que se'ns havia oblidat. Un noi anava posant les coses en caixes de plàstic gris, després ja ho posava en bosses d'escombraries i tot estava pel terra. De cop, la caixera donava la mala notícia. Són 890€.

I llavors ha sonat el despertador.

m'encanta

El dec haver vist unes 10 vegades en un minut, però és que és boníssim!!!

http://www.youtube.com/watch?v=wyT2KnGXssM

les diferents cares del Nadal

Barrejar una època de nyonyeria i les vacances provoca coses extranyes. Combinar no tenir res productiu a fer i veure certa gent que fa temps que no veies fa temps provoca ja poltergheists.

Situació 1: 24 de desembre al supermercat, sobre les 12h. Entro. Em trobo una amiga de l'institut que feia temps que no veia. Després del mua mua què tal quant et quedes com va per madrid... bla bla bla deixa anar la bomba, així com qui no diu res: Ai, vinc del ginecòleg... Estic embarassada.

Efectivament aquesta va ser la meva cara al sentir la notícia bomba (no, bomba no, bombo!).

Situació 2: no he guanyat cap partida de cartes de les que he jugat en tot el Nadal. No faré comentaris perquè encara estic dolguda.

Situació 3: sempre es busca alguna cosa important de l'any. Que si l'esportista, que si el fet polític, que si la mort d'algú... Jo em quedo amb la que em va fer mal a la cara, concretament a la mandíbula del riure que em va fer.

Teta que la mano no cubre no es teta sino ubre

Ja tenim la frase de l'any. N'estic plenament convençuda.