meditacions metafísiques (sic)

L'altre dia em vaig quedar força desanimada amb el post sobre allò que trobo a faltar de la meva tendra infància. No em redimiré i faré al revés, tot allò que tinc ara i m'agrada més que abans. NO. Faré un autoanàlisi de les coses que han passat en aquest any madrileny:
- sé parlar bé el castellà.

- vaig per la vida sabent el que sé i el que em falta per aprendre.
- he aprés a jugar al Risk.

- faig servir talons i maquillatge normalment.
- les sessions de diumenge al cine Ideal o les de tarda a la Filmoteca.
- he aprés de la vida a base dels bons i, sobretot, dels pitjors moments.
- he conegut gent de caràcter tan diferent d'ambient tant diferent.

- les canyes del Rastro els diumenges al matí.

- Entenc el per què de la imatge dels catalans fora de Catalunya.

- he aprés vocabulari manchego: choto, guita, ea...

- he descobert la spanish fauna.

- he aprés a moure'm en el món funcionarial.

- sé situar en el mapa d'Espanya on està Toledo, Salamanca o Ciudad Real.

- relativitzo els atacs contra els catalans.

I el que em falta:

- entendre les regles del mus.

- no enredar-me per carrers i perdre'm.

- perdre el repelús que encara em fa la bandera d'Espanya.

- ...

A de Avelino

3r episodi amb els militars en el que va de setmana. Molt estrany. Sembla que els agradi humiliar, fer-te esperar allà, enfundada en l'abric, bufanda, guants i amb el barret a la mà, mentre ells es miren un paper del dret, del revés i de cantó. Sé que no s'ha de generalitzar.

Però no tot és tragèdia a la vida. L'episodi còmic del dia: a través d'una paret de vidre (d'aquell que té els quadrats petits, que deixa intuir formes però no deixa veure bé (estil 80's, clar, com totes les infrastructures d'allà dins) una funcionària dient-li al cabo R. (sí, el d'ahir): "Avelinoooooooooooooo". Quasi se m'escapa "Pepaaaaaaaaaaaaaa"...

Algun dia la boca em perdrà. I acabaré o amb l'ull morat o al cuartelillo.

Madrid me puede...

Papers amunt, papers avall, funcionari aquí, funcionària allà. Quina ciutat més burocràtica osti!

Avui m'han fet esperar mitja hora per obrir una mesa de contractació. Deprés he esperat una hora (atenció el que dic, 1 hora!!) en un despatx. Total, per signar uns papers..... Buf buf buf...

Però clar, també hi ha la part freak. Allà asseguda, entre coroneles y generales, entre escuts d'Espanya i aguiluchos, m'he adonat que la part administrativa dels militars també va vestida de militar. Que de fuerte, he pensat. Però Madrid és així, ni millor ni pitjor. Ah, i el moment cabo R., amb la foto del seu fill sobre la taula, teclejant l'entrada del registre amb la Olivetti i, atenció, escoltant Mago de Oz. La pàtria està canviat. Ara només els falta un ordinador.

Una altra addicció, i tan cara!

24 de novembre. 22h. Teatro Lope de Vega. Madrid. 37€

Dissabte vam anar a veure Jesucristo Superstar. Espectacular. Des de la meva fila 12 del 2n anfiteatre l'escenari no es veia malament. Davant ens va tocar un grup d'una associació de veïns d'algun poble de la deep Spain. Al cantó i darrera ens van tocar un grupet de 4 o 5 parelles molt sorolloses. I la Yessi. O Vane. O Jenny. O Fanny. És igual com es diés. Deixant de banda el crepat ondulat, els llavis vermells i perfilats, o les malles de color lila enfundades en unes botes putipunxa, la susodicha es va passar tota l'obra parlant i dient "¿pero lo crucifican o no?". "Respira"- vaig pensar. "Concentra't en el que està passant i oblida't d'ella". Al 2n acte es va canviar a la fila de darrera i tot va ser més tranquil.

Veure musicals a la zona del gallinero perquè no em puc permetre platea ni, a vegades, 1r anfiteatre, s'ha convertit en una de les meves noves aficions madrilenyes. M'agrada passejar per la Gran Via de nit, m'agrada veure com la fauna canyí pretén fer un carrer al més pur estil Broadway (salvant les distàncies). Em diverteix veure com las Señoras treuen els abrics de rata morta de l'armari intentant dissimular l'olor de naftalina amb Trésor, de Lancôme. Em quedo escoltant les converses de la gent que ha vingut d'alguna altra banda a passar un cap de setmana i veure el musical de torn. M'agrada després buscar videos a Youtube i aprendre'n les cançons. M'agrada recomanar o desaconsellar les obres. M'agrada que tota l'obra passi cantant. M'agrada els jocs de llum i ombres entre bons i dolents, entre tristesa i joie de vivre.

No vull comptar quants euros m'he gastat aquest any en teatre musical. Però han estat molts. Però aquest cop ja m'he passat. He decidit que no vull formar part del galliner per una vegada a la vida. M'he gastat 140€ en unes entrades a 2ª fila pel pont de desembre. Ole.

8 de desembre. 22h. Teatro Coliseum. Madrid. 70.15€

Ya taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa

Per fi s'acaba la setmana!!! Ja he vist capítols nous. Demà vaig a veure la expo de Velázquez menjant-me la enorme cua a 2 o 3ºC. Que Bé!

no tinc diners

i em queixo. Clar que sí! Tinc 26 anys, una carrera, un màster, parlo diferents idiomes i no serveix per res.

Sóc mileurista però tot i així no passo excessius problemes per acabar el mes. Clar que no pago hipoteca, però sí lloguer i la meva addicció a les sabates. Menys ara. Quan tens un mes amb moltes despeses, com ha estat aquest per mi, que, a part de la boda boda boda he pagat dos bitllets anada-tornada a Bcn i unes entrades per un musical, ara em trobo que estem a dia 22 i tinc 93.15€ al banc. És estrany potser, però tinc la costum de menjar, sortir al carrer, agafar el metro... Bé, ja veurem com va, aplicarem la vida ermitanya. Vale, m'he gastat diners en coses necessàries i en capritxos, però no són els MEUS diners?

Si no fos mileurista, tindria un racó per les emergències. Però no pot ser perquè fa temps que vaig saber que és impossible estalviar.

I ahir una tia mòmia petarda que va venir a portar-me un CV al despatx va tenir els pebrots de dir-me que "en su época todo era más difícil". No te jode, estem parlant de l'època en què es dibuixaven bisontes a les parets de les coves!!!

Fenomenal

Quan comences a usar molt una paraula és dolent, no? Suposo que tots anem a èpoques, com quan tens el tic de dir joder! per tot el que et passa o no et passa. Doncs jo ara he adoptat una paraula nova al meu vocabulari cañí. Aquesta paraula és fenomenal. Però no fenomenal tal qual, sino que fenomenal inclou un sèrie de coses darrera. Hi ha, però, dos maneres de dir-la (almenys com jo l'he utilitzada en els últims cinc dies).

CAS A. Teoria: Amb una persona amb la que has de ser educada perquè vols. Et pregunta què tal tot i tu li contestes "Fenomenal". Implica educació de niña bien cap a la persona que parles pel context en què et trobes. Pràctica: parlant amb la mare de la núvia a la boda del dissabte. La veritat és que tot era fenomenal (vam parlar abans de sopar, clar). En la vida normal, hauria contestat amb "de puta madre", però aquí no hauria quedat fi.

CAS B. Teoria: Amb una persona amb la que has de ser educada però realment el que vols és cremar-li tots els cabells i les celles i les pestanyes. Quan pregunten què tal tot, responc "Fenomenal" quan en realitat vull dir amb aquell somriure d'hipòcrita i falsa que tan bé em surt: "enrealidadestoyenlagloriadesdequenoostengoenmividayyanotengoataquesdeansiedadporvuestraculpa". Pràctica: fa 1h amb uns clients que m'ha tocat re-veure perquè me'ls he trobat de cara.

Aquesta ciutat en el fons és massa petita, però és "taaan fenomenal"...

qué de fuerte!

20N, Dia Mundial dels Infants. Recuperada ja dels estragos del bodorrio, amb el diluvi universal al carrer, i sense res a fer perquè ningú em respon al telèfon m'he posat a fer el friki per la xarxa. Aquí el resultat:
Test de personalidad (aplicado a gente enferma mental como yo ahora mismo)
Resultado 112 puntos!!!!!!!! (bieeeeeeeeeeeeen, anem a fer una competició sobre qui treu més punts!!!)
Eres una persona equilibrada (gràcies, algú ho reconeix) y sociable, te gusta estar rodeado de gente en algunos momentos, y en otras circunstancias eliges la soledad (i qui no??), lo que te permite enriquecer tu mundo social y a la vez cultivar tu jardín interior (demà amb les flors d'aquest jardí començaré un curs CCC d'Ikebana). Piensas en los demás y te importa su opinión, pero intentas decidir por ti mismo (déu ni do amb la frase...). Te adaptas fácilmente a tu entorno social, cultural y laboral gracias a tu equlibrio entre extroversión e introversión. Que maco, són els mateixos que redacten els horòscops dels diaris.

Conclusió A: Estic malalta del cap, però els que fan això i els que ho miren estan pitjor (llavors si jo ho miro i ho faig i ja estava desequilibrada prèviament, què sóc?)

Conclusió B: Necessito que em donin feina a fer o acabaré malament del cap (més)

Conclusió C: Necessito que l'Ana torni, que sola m'estic avorrint.

Ara mateix estic amb les galtes vermelles perquè tinc la calefacció i l'estufa a tope. Crec que agafaré el sarrampió. Quan la senyora de la neteja trobi el meu cadàver enganxat a l'auricular del telèfon potser serà massa tard. PER QUÈ NINGÚ CONTESTA AL TELÈFONNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNNN????? NO ES SUPOSA QUE LA GENT HAURIA D'ESTAR TREBALLANT????!!!

Casaments així mai més si us plau

Aquest cap de setmana he arribat al màxim nivell de persona a la que sempre li estan passant coses estranyes. Ja n'hi ha prou!! La boda ha estat com un Via Crucis, amb diferents estadis (perdó per no saber quants en té un Via Crucis).
Pas 1: Clatellada a la perruqueria. Resum ràpid, 59.10€ per un recollit. I és que m'ho vaig olorar en el moment en què el seient on et renten el cap era abatible, feia un massatge a l'esquena i projectaven un documental de girafes menjant tranquil·lament. Ah, em van insultar. Nadia, em vaig sentir com tu a la pelu Manoli, però en sentit contrari. "¿Cómo vas por la vida con este pelo tan lacio y sin volumen?". Ho sento món, tinc el cabell llis. El recollit, moníssim.
Pas 2: Arribar tard a missa. La Bea, que és la meva antiga companya de feina, m'havia de passar a buscar sobre les 5 i em va venir a buscar sobre les 6. Resultat, vam fer tard, però vam veure com es casaven.
Pas 3: Adonar-me que amb el meu tupé hauria estat millor si hagués sortit de la peli Hairspray. Però no era la única. Volum, volum, volum. Laca, laca, laca.
Pas 4: Tenir els peus a punt de morir. Quin fred va fer!!!
Pas 5: Fotos i Sopar. Això va estar bé. L'Ana moníssima, ja es veu a la foto.
Pas 6: La crisi (1ª part). Per què tenint mal de cap a una boda, decideixo no beure més que una copa de vi i, a sobre, vaig vomitar camí del lavabo??? Jo tampoc ho entenc
Pas 7: Estranya calma abans de la tempesta. Doncs sí, amb les sabates canviades, amb la circulació reactivada comença el ball.
Pas 8: I love la tassa del vàter volum II. I clar, si ja has vomitat un cop, per què no fer-ho un segon?
Pas 9: Estar ballant i adonar-te que la teva amiga sembla una gamba amb urticària. Doncs això, a la Bea li va donar una reacció al·lèrgica estranya. Vam decidir marxar, allò no prometia gaire.
Pas 10: Decidir canviar la ruta anat cap a casa i buscar un hospital. La Bea té antecedents xungos d'al·lèrgies. Una de la matinada, una de Luarca i una de la Seu, amb una matinada glaçada, amb el cotxe Castellana amunt direcció a l'Hospital de la Paz.
Pas 11: Arribar a urgències i ser el centre d'atenció. Moníssimes, mortes de fred, jo amb ganes de tornar-hi (és que l'amor al Roca pot amb mi), la Bea que semblava un litxi (per allò d'estar rosa amb protuberàncies) i el metge flipant. L'espera va ser divertida, sobretot perquè vaig tornar a vomitar de nou i la Bea li feia mal la punxada al cul que li havien fet de cortisona. A la foto, en un moment d'abatiment durant l'espera.
Pas 12: Recuperació i sortida d'urgències. Un dels millors moments de la nit, però a les 4 de la matinada, clar.
Pas 13: I love tassa del vàter ja no sé quina part a l'arribar a casa.
Pas 14 (i últim): l'endemà 45 minuts sota la dutxa (de rellotge) per intentar desenredar el cabell i treure la laca. Crec que amb tot el que em vaig involuntàriament arrancar li podria fer un peluquín a més d'un.
Què trist. Qui estigui interessat en la foto de mi pelo el día después, que m'avisi. No l'he penjat perquè crec que ja estic prou humiliada, no?

Qui m'ho havia de dir a mi....

Avui he arribat al màxim de la meva conversió en pija madrileña. Demà tinc la boda i m'he endut les sabates que em posaré per donar-les una mica i acostumar-me a elles per no arribar a casa demà de matinada volent amputar-me els peus. Fins aquí no hi ha res de nou, ja ho havia fet abans. Però ara m'he vist amb el patetisme en grau supí. Són sabates de putipunxa amb taló, semblants a les de la foto, però amb més punxa i menys taló. Mai abans m'hauria plantejat tenir aquest tipus de sabates, perquè les trobo horroroses. Quan les vaig veure, vaig pensar "va, compra-les, no són cares i estàs invertint diners, perquè les faràs servir quan t'hagis de mudar [cosa malaurament massa freqüent a la meva feina]. Sí, són lletges (i llargues, entre sabata i punxa fan 31cm!!) i et faran un mal de collons, però compra-les, compra-les!!!". Però no sé si és que avui he dormit malament o què, però ara que les porto posades i m'estan esclafant els dits m'agraden. There's no way back. La conversió no té camí de tornada. Avui m'he adonat que ja no em queden principis.

Nostàlgia

Continuo amb un revival del passat. Serà que m'estic fent gran (és que ja són 26...). Coses que trobo a faltar de la meva vida anterior:
- Veure Bola de Drac, el Coche Fantástico o el Equipo A amb la innocència de llavors (ara ja no té cap gràcia. Bé, Bola de Drac sí).
- Tornar del cole i fer els deures després de berenar.
- Que ningú s'esperi res més de tu que et portis bé i estudiis quan toca.
- Viure a casa dels meus pares.
- Els sucs de taronja acabats de fer que em portava la mama al llit.
- Escoltar les converses dels grans i no entendre res.
- Anar a casa de la Lola a jugar (la Lola era la meva veïna, la senyora que em cuidava quan la mia mamma tenia coses a fer. Es va morir fa 2 anys i mig).
- Fer putades a la meva germana.
- Les trobades a Adrall a casa de la meva tieta Neus per setmana Santa amb el meu exèrcit de cosins (això fa segles que no ho fem, ara ja hem crescut tots i alguns, inclús, tenen els seus propis fills). Jugar tots apinyats a l'habitació del meu cosí Carlos mentre el meu pare i els seus germans estaven a baix explicant-se la vida.
- Anar al bosc a buscar bolets quan començava a fer fred.
- Ser l'única neboda de part de mare i, per tant, la nena mimada (només em va durar 5 anys això, però com es claven els records).
- Anar als casaments dels meus cosins grans.
- Jugar amb els meus veïns de sota als Juegos reunidos o al Castell de l'Skeleton de He-man.
- La música que ens posaven al cole abans d'entrar, després del pati i al sortir.
- La meva GameBoy
- No conèixer Tele5 o Antena3 fins a 7è o 8è d'EGB.
- No pagar res.
- Viure en una ciutat on encara es pot jugar al carrer.
- Assajar el festival de Nadal del cole.
- Estar malalta i que tothom estigui per tu (no com ara, que estàs malalt i poden trobar el teu cadàver uns mesos més tard).

Pròximament les coses bones d'ara que no tenia abans (que n'hi ha!)

Sóc una yonki

Per no fer d'aquest blog un drama, avui he decidit canviar de tema.
Després d'una llarga reflexió he arribat a la conclusió que sóc addicta als telenovel·les, culebrons, feuilletons, Seifenoper, soap opera, i a les sèries. És igual com se li digui. Sóc horrible. No és per l'argument, perquè en general són de discutible qualitat, però és més el moment encefalograma pla davant de la tele amb el sofà i la manta.
La veritat és que la meva addició ve de lluny. Vet ho aquí una resumida història:
- 6 anys: Santa Bárbara. Passar-se un estiu reclosa amb una malaltia que impedia sortir de casa... I a principi de curs de 1r d'EGB un esquinç al peu que em va fer que només anés al cole a la tarda, quan el meu pare em podia portar. La programació matinal dóna molt de sí.
- 7 anys: Dallas. Diumenge a la nit, després del 30 minuts. Els meus pares no em deixaven veure-ho, però a la meva amiga Marta sí. El dilluns de camí al cole (la Marta vivia una mica més amunt de casa meva) em posava al dia amb tot el què havia passat. Fa temps, amb la TDT, vaig aconseguir veure'n uns capítols i comprovar com n'és d'horrorós, però clar, eren els 80's.
- Adolescència: tots (absolutament tots) els culebrons de TV3. Gravats en vídeo, clar, perquè a la tarda hi havia classe.
- COU: Esmeralda. La meva primera sèrie sud americana. La protagonista, una dona pobre i cega, s'enamora del noi ric que en realitat és el seu germanastre. Puc dir a favor meu que no vaig ser jo la que va començar a veure-ho, sinó que gràcies a la meva força de voluntat no vaig poder resistir. Aquesta la veia 2 o 3 dies per setmana, les tardes que teníem lliures a l'institut.
- 2002: Betty la Fea. Aquesta va anar molt més enllà. Sempre recordaré el dia dels atemptats de l'11S jo enfadada per casa perquè havien tallat la programació i no s'emetia la sèrie. Frívola? No, addicta. També són rememorables les curses des de la uni fins a casa per poder veure els capítols ja començats. A favor meu, de nou, diré que aquestes curses no les feia sola (i no diré noms, però l'al·ludida principal ja sap de què parlo, i la que llegia els arguments per internet i llegia blogs de països on ja s'havia emès tampoc)
- Des de fa no sé quan, el Cor de la Ciutat: aquesta ha estat intermitent, a temporades l'he vist, a temporades no... Ara la miro per internet quan tinc temps
- 2004-2005 Motivos Personales: sobretot quan estava fent les pràctiques del màster, tota l'oficina era addicta i jo no podia ser menys. Amb aquesta vaig estar una mica socialment out, perquè ningú del meu entorn la veia.
- Actualment, em miro totes les sèries del món possibles que arriben a les meves mans, sobretot en dvd i en vo. Així m'estalvio estar pendent de la tele i que hi hagi quòrum a l'hora d'elegir la programació.
Definitivament, tinc una addicció. I ara els guionistes de Hollywood en vaga. Què passarà amb la nova temporada de Heroes i Prison Break???

Mal de cap (again)

Avui porto tot el dia treballant, treballant i treballant (i aquest cop de veritat). Porto aproximadament 7 hores amb un text que havia d'adaptar del castellà al català (normalment em toca fer-ho al revés). He dinat davant del teclat perquè no acabava. Em fa tant de mal el cap i els ulls que m'he hagut de posar les ulleres. I tot per acabar a temps una feina que s'ha de presentar demà a primera hora. Apart de traduir termes abstractes (que el castellà en té molts... com per exemple asertividad) ja no sé quines són les preposicions de règim verbal, si estic fent pleonasmes o si és que realment sóc idiota i ja no sé escriure. Doncs fa 5 minuts he rebut una trucada... Resultat d'una reunió d'altes esferes han decidit que el que estic fent no ho inclouran per recels competitius amb altres empreses. Però la gran frase ha estat: "tranquil·la, que si guanyem ja estarà fet". Sóc idiota, molt idiota.

I feel like a puppet in a play I didn't decide to take part in.

(extrema) dreta VS (extrema) esquerra

Ahir a la tarda Madrid semblava una ciutat campal.

Suposo que haureu llegit a la premsa, o vist a les notícies, la conseqüència de la convocatòria ahir a la tarda arran d'una manifestació d'ultra-dreta en contra de la immigració. La convocava Democracia Nueva i el lema era "Contra el racismo antiespañol, contra la inmigración". Estava autoritzada per la delegació del govern. Hi havia grups antifeixistes que pretenien reventar-la. I va ser en el metro on hi van haver els principals problemes. Un soldat (professió de l'agressor segons la premsa) neonazi va apunyalar a un antifeixista que l'estava increpant. Directament al cor. I clar, quan va intentar escapar-se després de punxar unes quantes persones al metro, els que esperaven fora el van apallissar. Segons m'han explicat està en coma. Segons la premsa, està levemente herido. De seguida es va organitzar una manifestació de protesta a Sol, que va acabar, per no variar, amb baralles amb la policia i destrosses del mobiliari urbà.

Ahir a la nit, arran d'una conversa amb membres actius antisistema, vaig treure diferents conclusions:

- el pacte tàcit de no-agressió entre uns i altres s'ha trencat en el moment en què apunyalar al noi va ser la primera opció del neonazi.

- no entenc per què s'autoritzen manifestacions amb lemes anticonstitucionals (suposo que si no les autoritzessin es farien igualment, però almenys no serien tolerades institucionalment)

- es convocaran futures concentracions (avui crec que n'hi ha una altra) a l'estil caça del nazi o caça del punkie.

- la policia no sap què fer (per no variar).

- la setmana que ve és el 20N. I això fa por. Molta por.

Just Cavalli

Ahir tenia pensat fer una cosa després de sortir de currar. Vaig pensar: mira, avui es presenta la col·lecció de Roberto Cavalli a H&M. Vés a treure el cap... Al final, entre una cosa i altra, pensant que era ja cap de setmana (avui tenim festa), que tenia una mica de mal de cap i fred, i que, en el fons, em feia molta mandra, vaig a anar cap a casa. Bé, a casa no, que vaig anar a atracar la fruiteria per cuinar tot el cap de setmana.

Després de veure el rosco del Pasapalabra (cita ineludible entre els meus companys de pis) prenent un Sopinstant amb picatostes (una mica xurrascats) van començar les notícies. El sr. Piqueras va introduir unes paraules al principi del vídeo. "Increíble pero no estamos en rebajas". Es veia una multitud de gent a Gran Via, esperant que obrissin una botiga. Efectivament, semblava l'inici de les rebaixes, però l'inici de les rebaixes s'ha convertit més en un fet anecdòtic per sortir per la tele o en alguna pàgina interior d'un diari. Era una crònica de l'èxit de la presentació de la col·lecció de Roberto Cavalli a H&M. Es veien imatges de senyores arrancant-se els cabells per aconseguir el màxim de roba possible; senyores (que no és per ser cruel, però ja no tenien edat per a certes coses) amb 5 vestits iguals, un de cada talla. Avarícia? Atac de bogeria? L'ésser humà fa coses incomprensibles. La veritat, semblava un documental del National Geographic mostrant com un grup de voltors en guerra per aconseguir un tros de carnassa. Què els passaria a aquesta gent si haguéssin d'esperar l'arribada d'un convoi humanitari amb aigua potable, una aigua necessària per impedir que els seus fills morin de sed?

Frivolitats de la moda. Per cert, la col·lecció era horrorosa. Daurats, pedreria i estampats de guepard.

Em quedo amb el rosco, amb bona companyia, amb una festa improvisada a base de Sopinstant. Menys glamour però més dignitat.

1 an déjà!

Avui exactament fa un any que visc a Madrid.

Fa més fred que el dia que vaig arribar, fa el mateix sol, la mateixa gent va caminant pel carrer i hi ha la mateixa contaminació. L'única diferència que he notat aquest matí abans d'anar a treballar és que on abans hi havia el Palau de Comunicacions, emblemàtic edifici de Correus, ara tenim a l'il·lustríssim alcalde (com diria la meva estimadíssima Núria note el avezado lector la ironía).

Fer valoració d'un any sencer en unes línies no és fàcil. Ha passat de tot: nous amics, nova ciutat explorada amb més profunditat que passar un cap de setmana de tant en tant, nova feina, viure sota l'ombra constant del PP... I moltes hòsties, però ja ho diuen, així és com s'aprèn. Bons i mals moments, moments de bones experiències i crisis existencials que arriben de tant en tant.

En general l'experiència és molt positiva, en llenguatge escolar podria dir que progresso adequadament.

La setmana que ve el primer esdeveniment social de alto copete (a part d'inaguracions amb presidenta de Comunitat, alcalde, Tita o els reis, que això no compta), la boda de la meva companya de feina, l'Ana, que el pròxim dissabte se desposa. I jo sense vestit, ni abric, ni sabates ni bossa ni complements (almenys tinc la perruqueria ja localitzada). Qui m'ho havia de dir fa un any!

Revelacions egípcies

Coses que m'han impactat en aquest viatge:

- la força creixent de les nenes. El seu interès per nosaltres, sobretot per les arracades o el cabell. No passaven del what's your name o how're you, però em quedo amb la pregunta d'una d'elles, la més extrovertida: what is your job? El futur pinta bé.

- la passió amb què un taxista em va explicar les seves 4 visites a la Meca, i l'emoció amb què parlava de com el seu fill de 4 anys després de beure aigua en una de les seves peregrinacions va començar a parlar.

- el morro que tenen alguns egipcis del sud (gratant quasi la mala educació).

- la manera de conduir del Caire (no arriba a l'anar contra direcció com a Beirut, però s'hi acosta força).

- la lluïssor de l'or egipci; brilla massa. Ha fet crèixer el meu odi cap a tot allò daurat. Això va lligat a la moda de joieria que hem vist en algunes guies.

- l'esplendor de l'època faraònica, amb la inmensitat de tresors enmig de l'arena (sense comptar el que queda per excavar i per localitzar).

- la sutil (ejem) manera de demanar propina dels egipcis, des del maleter de l'hotel al policia del jaciment, des dels nens venent nines de drap als taxistes.

- la incursió al Bronx del Caire, on hi havia més mosques que mol·lècules d'aigua a l'aire. El peixater escorxant el peix al terra, enmig de dos contenidors on menjava un cavall, passejaven les gallines, una dona pelava alls i els gats dormien.

Ich glaube das ist alles. Quan organitzi les fotos continuarà.

Depressió post-vacacional

Havia d'arribar d'un moment a l'altre. S'han acabat les vacances. Enrera deixo 15 dies plens de bons records i bones experiències. Grans amics, l'esplendor d'un regne mil·lenari, converses més o menys extravagants, balls impossibles, luxe i més luxe, centenars i centenars de fotos... Avui és un dia extrany, el mail col·lapsat, i la feina que m'espera.
La crònica d'Egipte arribarà, quan tingui la necessitat de deixar els records escrits. De moment, encara van ballant pel meu cap i els meus somnis.