a la Seu falta gent

Uui ui ui, queden dos hores per les vacances. Aquí una foto del cantó de casa la mama. Me'n vaig demà al matí. En tinc moltes moltes ganes.
Aprofitaré per descansar, dormir, menjar, sortir, fer el gos.... Unes vacances en tota regla.
Així doncs, bon nadal a tothom.
I un millor 2008. Ai, que faré 27... Uix....

Jo vull viure a Europa

Aquest dies a Berlín m'he adonat que tot i estar a la Comunitat Europea estem lluny, molt lluny de ser allò que s'anomena europeus.

Berlín és una ciutat amb molta història, molta història centrada en el segle XX. Una ciutat malferida que ha sabut renéixer i desenvolupar-se a marxes forçades arribant a ser una ciutat de referència.

A Berlín es nota que són civilitzats. Es nota en els horaris dels trens, en com en un mateix espai conviuen bicis, cotxes, metros, vianants, tranvies i trens. Es nota en la poca brutícia dels carrers. Es nota en els horaris dels autobusos (si passa a 13.05 passarà a les 13.05, no a les 13.04 o a les 13.07). Tot i així la gent beu cervesa al metro (litres i litres), es veuen alguns pirats (com a tot arreu).

A Berlín (i suposo que a Alemanya) les ampolles de coca-cola són de plàstic dur i es reciclen. Es porten als supermercats i tornen diners (estil ampolles de Vichy Catalán), no donen bosses de plàstic i tot és relativament barat.

a Berlin es separa el vidre per colors. Molt fort!

A Berlín no hi ha torniquets de control per S- oder U-Bahn, però la gent viatja amb bitllet. Els cotxes no envaeixen el carril bici, que alhora està concebut com un carril més de circulació.

En fi, que m'ha encantat, que tornaré un altre cop, però a l'estiu.

De record, m'emporto una tos d'aquestes de tísica que em converteix en Manolo quan intento parlar, però m'encanta!

Berlin ist deine der schönesten Stadts der Welt.

Ai ai ai!!

Com m'agrada aquesta ciutat. Estic destrossada, cansada, amb l'esquena que ja no me la sento... Berlín és gran, està ple de turistes, tot està en alemany....

Avui he anat a una botiga a demanar segells... en alemany... i m'he entés!!!! Finalment no he comprat segells, però m'han indicat on estava la Poste. Estic orgullosa de mi misma, però ja m'he desilusionat quan no he pogut recordar com es diu "malalt". Ara ja ho sé, es diu krank.

He fet milers de fotos, he plorat d'emoció davant la porta d'Ishtar al museu de Pèrgam, he vist punkies autèntics, he vist el mur, la porta de Branderburg, he entrat al Reichstag, he pres un té en un mercat nadalenc a Alexanderplatz..... I això que només porto un dia aquí.

I el Dani, malaltó, debatent si té o no febre. I és que no és per menys, perquè fa tan fred que es gelen el cotxes.

Demà serà un dia llarg, molt llarg. Més mur (1,5km), museu die Brücke i, com diuen en les pàgines de contactos, lo que se tercie.

Guten Nacht und süsse Träume!

dear Santa

Com que cada any estic igual, he decidit fer una carta al Pare Noel a veure si cau alguna cosa:
1. Un pis al centre de Barcelona. A poder ser reformat, 2 o 3 habitacions i llum natural.

2. Un viatge a Nova York amb totes les despeses pagades i 6000$ per gastar.

3. Les meves sèries preferides en DVD

4. Una estada en un balneari.

5. Un novio guapo i riquíssim.

6. 95 dies laborables de vacances a l'any.

7. Entrades gratis de per vida a cines, teatres i concerts.

8. Que tota la gent que estimo estigui bé i sigui feliç.

9. Acabar amb la violència i les guerres i la intolerància i la fam, i, i, i, i, i....

10. Seguir somiant...

per si la vida no fos ja complicada....

Ja hi tornem a ser. El meu caparró no em deixa dormir. M'estic morint de son perquè torno a tenir insomni. Intento a l'hora d'anar a dormir posar la ment en blanc, comptar ovelles, pensar banalitats, però no hi ha manera. A més fa tant de fred que no es pot estar en un altre lloc que no sigui el llit.

Tot el meu insomni ve donat per la possibilitat (ara ja una realitat) de tornar a Barcelona. És una possibilitat que existeix des del primer dia que vaig arribar aquí, sabia que un dia o altre hauria de tornar, però ara que la possibilitat és cada cop més real, em fa més pànic que haver vingut aquí.

Fa cosa d'un mes i mig el meu super boss va venir a Madrid i ja em va dir que tornaria a Barcelona ben aviat. No és una cosa opcional, si continuo treballant on treballo ara he de tornar. Tenim poca feina (per no dir gens) i aquí sobra gent (bé, som dues, però sobra gent). I clar, tornar és una solució, perquè a Barcelona hi ha molta feina. Fa mig any, hauria tornat encantada [eren èpoques dolentes, sobretot en l'ambient laboral, amb crisis d'ansietat, insomni (que reiterativa que sóc en quant a simptomatologia), mal humor i un estat depressiu constant]. Ara, però, em fa mandra tornar. Em fa mandra fer de nou les maletes, tornar a buscar pis, transportar tota la merda que acumulo sense cap raó. I em fa pena deixar Madrid, la gent que he conegut aquí, el meu pis d'aquí que tant em va costar trobar... L'alternativa seria deixar la feina i trobar-ne una altra, però la perspectiva de trobar feina és difícil, i més a Madrid, i em fa molta molta molta mandra.

Total que ahir vaig enviar un mail al meu super boss 2 preguntant-li si ara que vaig a casa per Nadal (com l'anunci dels torrons) em podria començar a endur la roba d'estiu, la que ara no faig servir i m'ocupa lloc a l'armari. M'esperava un "no ho sé", o "ja ho veurem més endavant". Però la resposta va ser sí, que abans de l'estiu ja no estaria aquí.

M'envaeix un estat de tristesa i enyorança (sí, ja sé que encara no he marxat, però ja estic començant a trobar a faltar coses). Em fa molta pena deixar això, encara que sigui al març, a l'abril, maig o juny (espero que al juny no perquè no tindré ni samarretes de màniga curta ni faldilles). Tampoc puc fer plans a llarg termini, com per exemple comprar un bitllet d'avió per fer una escapada per setmana santa perquè no sé on seré. Quina merda de vida!!

Al mediodía................. alegría!!!

Ahir em va passar una d'aquelles coses que t'alegren el dia. Quan vaig anar a Egipte vaig repartir tots els diners per diferents bosses, moneders, fundes de les ulleres, i altres amagatalls de la meva maleta. Ja al Caire, em vaig adonar que havia perdut 50€, que havia posat en la funda de les ulleres de veure. Com que vaig veure el peliculón de l'avió i em vaig posar les ulleres estava plenament convençuda que se'm devien caure. No em vaig voler amargar pels 50€, però reconec que era per fer-ho perquè 50€ són molta pasta. Doncs ahir al migdia, buscant en el necesser un antiinflamatori vaig obrir una butxaca i em vaig trobar els 50€. Se'm va alegrar el dia, tant que encara em dura ara. Tinc 50€ amb els que no comptava!!!

Perruques i Purpurina

Aquests dies de pont era impossible caminar pel centre. A part dels turistes, semblava que tota la gent de Madrid hagués decidit sortir al carrer el mateix dia a la mateixa hora.

Aquest post l'escric per comentar dues coses que em fan gràcia del Nadal al centre de Madrid. Per una banda, Cortylandia. Clar, a Madrid hi ha més Cortes Ingleses que bars. Segons m'han dit, a Barcelona aquesta tradició s'ha extingit fa anys. Aquí no, són de tradicions ancestrals. L'Ana m'ha explicat que inclús ells feien excursions amb el cole per anar a veure Cortylandia quan estaven a l'EGB (aquelles èpoques anomenades pleistocè mitjà). Doncs això, centenars de persones parades davant l'entrada del Corte Inglés amb la façana decorada per l'ocasió. I a l'hora en punt comença el show: "Cortylandia, Cortylandia, vamos todos a cantar, alegria en estas fiestas porque ya es Navidad". I uns autòmats cutrement vestits explicant com de fantàstic és el Nadal, sobretot si es compra al Corte Inglés. El millor eren les cares dels nens, flipats i cantant a l'uníson "Cortylandia Cortylandia".

I molt aprop del Cortylandia, el mercat nadalenc de la plaza Mayor. Els mercats nadalencs són típics, però en aquest el souvenir típic són les perruques. Perruques per Nadal? Doncs sí. De rasta, de 80's, rosa, lila, vermelles, de Elvis, ondulades, llises, de serpentines, de Son Goku... I clar, els xinesos aprofitant l'ocasió de vendre unes ulleres de sol, de les de crema-retines, amb llums pampalluguejant. Els més fashion es compraven les perruques a conjunt amb el color de les llums de les ulleres. I el que em vaig quedar amb ganes de comprar, unes pestanyes postisses llarguíssimes amb purpurina a les puntes. 6 euros!!! Però el millor... Un senyor amb un gorro de ren al cap (també hit de ventes) trobant-se un company de feina. O millor dit, un subordinat. I la conversa entre ells: "joder jefe, como nos transformamos en Navidad, ¿no?". Avui hi haurà una persona més a la cua de l'atur, dedueixo per la cara que va posar el senyor amb el cap de ren...

Avui és un d'aquells dies...

Avui he tingut un somni estrany, on hi havia una barca que on havíem de pujar però s'estava enfonsant. Curiós. Avui m'he aixecat més tard del normal, a les 8.30, perquè he pensat que total, pel que he de fer... Sóc una d'aquelles persones que NO tenen pont. Hi havia boira, una humitat al·lucinant i poca gent al carrer. Es nota que la gent encara estava al llit, o fora, a la Sierra o, millor, a la costa. El bus ha trigat molt poca estona a arribar a la meva parada, i molt menys en fer el trajecte. Com afecta al trànsit que no hi ha nens ni gent treballant!!! Si s'agafés el transport públic sempre la gent aniria més contenta a treballar, s'evitarien els embussos matinals que fan que t'hagis d'aixecar 1 hora abans per arribar al mateix moment i l'aire seria més pur. Això sí, s'hauria de millorar molt i molt la xarxa de metro, tren o autobusos.

I aquí, assegudes a la taula, sense res a fer, revisant fotos i xerrant xerrant xerrant. Fora fa molt fred, la boira continua però sembla que aviat sortirà el sol. Això espero, perquè quin dia ens espera. Tota la planta està de pont, la calefacció està molt baixa i aquí fa molt fred. Sort de l'estufeta als peus, que anima una mica l'ambient.
Si fos rica, estaria esquiant als Alps. Com que sóc pobre, aquí treballant.... S'ha d'aixecar el país!

Pont pont pont

Aquesta setmana ha estat estranya. Estem a dimecres i sembla com si fos divendres.

Ahir vaig estar 7 hores tancada en un tren per anar a València i tornar el mateix dia. En dos dies he dormit 11 hores. No m'aguanto. Per sort, demà és festa. La Constitución.

He sentit un spot a la ràdio que anima als madrilenys a anar al Palacio de Telecomunicaciones, per l'entrada de Alcalà no recordo el número, per anar a fer lectures durant 10 minuts del text constitucional. Bufff, quina mandra... Per què són tan institucionals? Porto quatre dies aïllada del món, sense tele, ni ràdio, ni diaris. Les últimes notícies que vaig sentir van ser el diumenge i la veritat és que eren pèssimes.

I ahir, una estada de 8 hores a València (sense comptar el tren i els camps de tarongers), 5 de les quals van ser de feina i 3 d'oci. Després de passejar pel centre històric (amb un mapa gegant que em van donar a la mateixa oficina de turisme de l'estació) vaig decidir anar a l'Oceanogràfic, per veure peixets tancats en un macroaquari. La veritat és que a l'Oceanogràfic no vaig entrar (l'entrada costava 30€, trenta!!!!) però vaig estar passejant per allà. Quan ja cansada vaig asseure'm en un dels bancs decorats al més pur estil gaudinià, van sorgir del no res un grup d'adolescents que devien fer una visita escolar. Me'ls vaig quedar mirant perquè em feien gràcia. No paraven de cridar. Així amb una mirada ràpida, aviat vaig veure els diferents grupets dins de l'escamot adolescent: els garrulos, 6 o 7 nens amb xàndal jugant amb els mòbils; les pijes, 3 nenes vestides de rosa, assegudes a un banc criticant a uns i altres; els alternatius, uns 10 (entre ells i elles) amb samarretes de NofX, de maria o altres, passant de tothom; les garrules, amb 2 líders evidents, totes les altres meravellades i imitant-les, amb el tanga sota el pit i amb unes armilles que impedien moure's (del Berska, clar) que feien una competició a veure quina d'elles cridava més; les lletges/empollones, 2 nenes amb ulleres i mal vestides, aïllades del grup; i, finalment, els pobres profes, que intentaven amb més o menys èxit aconseguir quedar 20 minuts després per fer una altra activitat.

Durant el camí de tornada, vaig pensar com em quedava de lluny aquesta situació. Fa tants anys que no faig cap visita escolar que em costa recordar en quin grup estava jo. I si cridàvem tant. Espero que no. Però tot em fa pensar que sí. Els estereotips no canvien. Al meu cole també hi havia els guais, els esportistes, els alternatius... Però també hi havia un grup de gent que erem normals. O potser m'equivoco?