One day I'll fly away

Ho sento, me'n vaig de vacances. És el meu moment. Més d'un any esperant. Totes les expectatives posades en el viatge a Egipte. Si, demà cap a l'aeroport. És un dels moments més grans de les vacances. Les cues de l'aeroport. El trajecte previ en metro, carregant la maleta, fent transbordaments. I després, suplement de l'aeroport. És tot un món. Treballadors, gent amb maletes, executius amb maletins, viatgers en bici, carregant cotxets de bebè, gent esperant, gent que ve, que se'n va, que arriben, que s'han perdut, policia (...). I les bogeries que fa la gent als aeroports. Pancartes, rams de flors, globus. Welcome home! Però no es sempre així. També hi ha el típic viatger (jo moltíssimes vegades) que travessa la porta i se'n va directament fora, perquè ningú l'ha vingut a buscar. Potser surt decepcionat, o, potser, simplement té pressa.
Et moi. Enmig de tot. 4 hores d'avió per davant. Un bon llibre sota el braç. Control de policia. Esperar, esperar, esperar. Però l'emoció que es sent quan es veuen els auxiliars de vol (sóc políticament correcta) donant-te el bon dia fa oblidar tota l'espera desesperant.

Fasten your seat belt, please.
Next stop, Cairo!

Gris

Avui és un dia gris. No és gris pel temps, perquè el sol apareixerà d'un moment a un altre. Avui és un d'aquells dies on em faig un munt de preguntes existencials Què faig? Per què ho faig? Hauria d'haver triat una altra opció? Hauria d'haver vingut a Madrid? M'hauria d'haver quedat i esperar una altra oportunitat? Durarà molt? M'he equivocat? Té sentit tot allò que faig? Em passarà el mal de cap que tinc? Ara mateix les respostes són: l'idiota. No ho sé. Potser sí. No. No. Espero que no. Crec que sí. Ni idea. L'efecte de les pastilles triga un temps.

Però és això, un mal dia. Demà tornar a començar. Seguríssim.

Diumenge

Avui fa sol. He sortit al carrer amb les ulleres de sol posades. He comprat el diari i m'he posat a caminar, però he decidit canviar de pensament i de direcció. I m'he tancat al cine. Caótica Ana. L'havia deixada pendent. Al sortir, ja passades les dues, m'he posat a caminar de nou. Parelles passejant els nens, avis mudats sortint de missa (Madrid, c'est comme ça), clochards obrint el primer cartró de vi del dia. He decidit treure'm els auriculars. Escoltar l'ambient. Primera impressió: una senyora parlant al seu gos sobre olorar o no la roda d'una moto. Segona impressió: uns italians demanant-se una ració de callos en una terrassa del centre. Asturians escanciando sidra (ja esbrinaré com es diu la paraula en català) en un mercat gastronòmic.
En realitat tots aprofitàvem el mateix, els últims dies de bon temps abans que l'hivern ens abrigui.

Diuen que més val una imatge que mil paraules

Quina pau

Vídeo Juventudes Socialistas

Espero que l'hagueu vist, perquè per criticar primer s'ha de conèixer. A lo que iba. A vegades em pregunto com pot ser que els polítics siguin tan rucs. Dic rucs perquè el ruc és un animal que m'evoca innocència, falta de malícia. Les coses les fan expressament? Ho dic perquè el vídeo, apart de ridiculitzar als del pp d'una manera infantil (menys el cocodril, que vist el conjunt del vídeo és el que em fa més gràcia), deixa als del psoe com uns repel·lents que fan que aflori la meva vena psicòpata i m'entren ganes d'arrancar-li el cap a la nena de "iniciativa, igualdad...."
No ens posem agressius. Està clara la màxima que no todo vale, però tampoc cal caure en l'infantilisme o els retrets innocents. Crec que anem tots força malament com per dedicar-se a ridiculitzar als de l'oposició fent encara més el ridícul. Però és la classe política que tenim, com diuen alguns, la que ens mereixem. No ho sé.
Però ara preparem-nos, que venen eleccions. No s'inauguraran estacions de metro o hospitals, però cada dia, cada dia durant 5 mesos sentirem les ruqueries que diuen els que es suposa que són els nostres representants. Quina mandra!

Rèquiem per un restaurant xinès

També podria titular aquest post "La ciutat que desapareix", he dubtat molt.

Avui m'ha arribat un missatge de les meves amigues del màster explicant-me que es traspassava el restaurant xinès del carrer del Call. La veritat és que no em sorprèn, donada la transformació que està patint el centre de Bcn. Jo només hi he viscut 7 anys, però ha estat aquest estiu passat després d'estar 9 mesos fora, quan m'he adonat de com ha canviat (i està fent-ho) la ciutat en poc temps.

Cultura fashion és el que ara es porta. No dic que no sigui bo per renovar la ciutat, donar-li una altra cara... Però vaig tenir la sensació que és ben al contrari: s'està potenciant allò fashion, la cultura del disseny, dels pihippies. És un món en el que em sento exclosa. Un dia d'estiu, fent cua per pagar al Carrefour de la Rambla (quasi 1h de cua) m'estava mirant la gent i realment no sabia si estava a Bcn o en un Tesco a Dublín. Tota la gent de la cua parlaven anglès (o italià o francès) i les seves principals compres eren donuts de xocolata i ampolles d'Absolut. D'acord que sempre hi ha hagut guiris comprant allí, però mai n'havia vist tants.

Tornant al malaurat restaurant, suposo que ara obriran una botiga de roba de disseny (com un vestit fet de sac que costava 249€), o, com diu la Gemma, una altra botiga de Custo, o una botiga d'importació d'objectes freaks de tot el món comprats a cèntims i venuts a desenes o centenars d'euros...

Sempre ens quedarà recordar-lo d'alguna manera. Què haurà passat amb els peixos taronges que nedaven impassibles al succedani d'estany?

Consignes antimonàrquiques

Ara m'acabo d'adonar que ahir vaig escriure en castellà. M'estaré integrant tant en l'idioma de l'imperi que ja no el diferencio del meu? Poca broma.

Once upon a time vam haver d'entrar a la facultat per les portes d'emergència i ensenyant el DNI pràcticament a la boca, registrant-nos la bossa cada cop que entràvem o sortíem de l'edifici. Va ser una dia estrany, molt estrany. A les 11 o així (ja he dit que fa molt de temps) el profe de literatura va entrar a classe i ens va dir que marxéssim, que havien suspès les classes de tot el dia. Venia el rei (i la reina). Aquella tarda tenia un examen de llatí. Es va suspendre també, clar, però no ho vam saber fins a l'hora de l'examen. A la tarda van començar a arribar les lleteres de la nacional. I més gent, molta gent. Sense voler-ho, em vaig trobar al mig d'una manifestació antimonàrquica. Vaig afegir-me perquè volia protestar, protestar perquè amb aquella visita hauria de canviar els plans que m'havia fet d'una setmana sencera, perquè s'hauria de trobar una altra data de l'examen i no podria marxar fora de Bcn. Sé que el meu motiu no era tan trascendental com qüestionar o no la institució monàrquica, però realment estava indignada. Estant allà vaig veure la gent enfrontant-se amb la policia, insultant-los a un pam de la cara. Suposo que devien tenir experiència. I els policies sense fer res. Impassibles. Però amb la cara ho deien tot. Faltaven segons per treure les porres i començar a apallissar aquell noi. De cop, la gent va començar a cridar "la llei d'estrangeria per la reina Sofia". Era l'època dura del pp, l'època de les tancades a l'església del Pi. L'any abans havien passat els disturbis a Sants el 12 d'octubre. La consigna em va semblar molt divertida, però vaig acabar marxant per por a que comencés una batalla campal i em trobés al mig.

Ara ens trobem amb la crema de fotografies del rei. I una nova consigna, que em va agradar molt més, vaig sentir que la corejaven uns davant la visita de la Leti i el príncep a Deusto. La frase va ser "los Borbones a los tiburones". Qui se les deu inventar? Perquè és boníssima.

I ja ahir vaig sentir el summum. Jiménez Losantos demanant que el rei abdiqui en favor del seu fill, que encara no està immers en la corrupció.

Per què no pleguen tots d'una vegada (Jiménez Losantos inclòs) i s'acaba aquesta història? Tercera República ja!

Imposturas

Me gustaría comentar la noticia de la destitución de la presidenta de una organización de víctimas del 11-S. La tal Tania Head en realidad se llama Alícia Esteve y es de Barcelona.
Ya puestos, si te inventas un nombre, ¿por qué no puedes inventarte una vida? Según lo que dicen los periódicos, tenía un carácter "complicado", se había inventado su formación, e incluso, según la familia del supuesto, un prometido. ¡Qué fuerte! ¿Qué debe pasar por la cabeza de una persona para poder llegar a crear una historia totalmente fictícia acerca de una catástrofe? Y ya puestos a plantearse preguntas: ¿se creía sus propias mentiras? Conozco algún caso así (a menor escala, claro), o sea que lo creo totalmente posible.

Esto me recuerda un episodio hace algunos años. Cuando estábamos a la facultad fui a una conferencia en la que participada Enric Marco, entonces presidente de Amical Mathausen. Recuerdo sus palabras como si las estuviera escuchando ahora, las mismas ganas de llorar. Su relato del horror, un relato de las atrocidades perpetradas por los nazis, el campo de concentración de Flossenbürg, la vida en la Segunda República, la esperanza de esos momentos pronto truncados por el alzamiento nacional... Años después me sorprendió la noticia. Un historiador lo había descubierto. Todo había sido un engaño. Y lo reconocía abiertamente. Recuerdo que dijo que así se le escuchaba más, la gente le prestaba más atención y podía llegar a más gente. Claro, show must go on!

¿Cómo se deben sentir las verdaderas víctimas y/o supervivientes? ¿Indignados? ¿Ofendidos? ¿Decepcionados?

Desprendre's de la rutina i començar de nou

L'escrit d'avui va per una conversa que acabo de tenir amb la meva amiga Nadia. Des de que la conec (i d'això deu fer uns 8 anys) he sabut que el seu somni era marxar a l'Índia a viure. L'any passat, poc abans que jo marxés també a viure a Madrid, va emprendre un viatge pel món, amb llarga estança a l'Índia i Tailàndia. Aquest passat estiu va tornar, ens vam poder veure uns dies a Barcelona.
I avui he rebut la notícia de nou. Torna a marxar, sense bitllet de tornada i amb molts projectes personals i laborals.
El fet era inevitable, tard o d'hora passaria (recordo que la primera cosa que em va dir quan ens vam abraçar al veure'ns a l'estiu va ser "vull marxar d'aquí!!"). La conversa ha derivat, com sempre, en qüestions pecuniàries (dit així sembla més portable). Doncs res, que s'ha de vendre totes les seves coses per aconseguir diners per marxar. Electrodomèstics, mobles... ho trobo raonable. Ara, també la roba i tot allò que no li sigui necessari. Potser aquí és quan m'he topat amb la meva frivolitat i he pensat... Podria jo desfer-me de la meva roba? i el més important, podria desfer-me de les sabates? Sembla una ruqueria, però no ho és. És molt més que una qüestió de quedar-se o no sense roba; és desfer-se de tot allò que materialment et lliga a una banda (no estic dient afectivament) per començar de nou pràcticament de zero.

De tant en tant està bé pensar en la trascendència...