La son

Avui és dimecres, el dia del mig de tot (diuen que és dijous, però laboralment parlant, és dimecres).
No sé per què però tinc molta son. Suposo que la porto atrassada del cap de setmana.
Ha estat intens. Viatge amb AVE (gran tren, caríssim per això), boda del meu cosí Marc (cada cop queden menys solters a la família), relax familiar, AVE de nou, i ja dilluns un altre cop.
Com és que ara estem un altre cop en l'espiral de les bodes? Aquest any només en queda una, la de l'Ana, la meva companya de feina, que es casa al novembre. Queda molt, però com sempre se'ns tirarà el temps a sobre. Estic compartint amb ella els preparatius de la boda, perquè cada dia ha de fer alguna cosa: que si les invitacions, que si trucar a la perruqueria, que si les proves del menú del restaurant, que si els papers que s'han de signar abans de casar-se, el certificat d'existència i de solteria (descobriments que he fet ara, no sabia que necessitaves certificar que existies...).
Res, que tot és extrany, tinc ganes que arribi dissabte al matí per dormir fins a la tarda, i si pot ser més encara.
També a veure si aprofito per anar a veure Mataharis, l'última de la Iciar Bollaín.

Massa feina, com sempre. Però primer dormir, que ho necessito.

decepció?

Avui havia de ser un dia laboralment pròsper i s'ha convertit en una merda gegant.
Ens havíen d'explicar què seria de la nostra vida, què hem de fer, i tot s'ha quedat en una conversa al replà de l'oficina, sense res a fer, amb una sensació d'impotència enorme...

En fi, millor no haver-se aixecat...

Demà m'he d'aixecar a les 6, que he d'anar a renovar el passaport i he de fer cua des de les 7 del matí.

Quina merda again!!

Egipte again

Sento ser pesada amb el meu viatge a Egipte, així que he creat un blog alternatiu només per parlar d'ell. També he fet que la Coral hi pugui escriure, per anar construïnt una prèvia, un durant (espero) i un després amb les fotos i altres anècdotes que puguin passar.

Avui és l'aniversari del Marçal, per fi ha entrat a l'edat dels +25. Des d'aquí aprofito per felicitar-lo i dir-li que el trobo molt a faltar des que estic aquí, però com sempre, s'aprofiten les petites escapades per fer grans coses (cantar al singstar, llegir revistes en bancs de la gran via a altes hores de la matinada, ...)

Felicitats maco!!

un altre cop dilluns

Aquest cap de setmana ha estat intens. Un musical, sopar fora, tarda interminable de compres, de copes en un bar estrany (sobretot per l'ambient hip-hop que es respirava), passejada matinal pel Rastro (amb posterior caiguda), migidada interminable i partit de bàsquet per acabar el diumenge.

Avui tots els diaris van a l'uníson destacant el partit d'ahir. Per aquí es respira un aire de derrota total. Sé del que parlo perquè des que estic ja he viscut una Uleb, una lliga de bàsquet i -certament la pitjor- una lliga de futbol. I és que l'ambient es respira diferent. Com poden quinze tios (per dir un número a l'atzar) influir en l'estat d'ànim general d'un lloc? O potser no és així, hi ha gent que la sel·lecció i l'esport en si no li interessa en absolut i simplement la gent va amb el cap baix perquè és dilluns.

En fi, prou divagacions, serà una setmana llarga

Berlín

Hoy puede ser un gran día, planteatelo así... Això és el que diu la cançó, no?
Per fi ja ha arribat el divendres.
Aquesta nit toca anar a veure el musical de Hoy no me puedo levantar. La cosa té certa gràcia, perquè serà la segona vegada que el vegi. La història no es sosté, els protagonistes desafinen, el cos de ball no està coordinat... En el fons és molt divertit. La veritat és que des de que el vaig veure el juny de l'any passat sempre m'havia quedat amb les ganes de repetir. I ara, aprofitant que la Marta ha vingut de la Seu a visitar-me i a gastar 2 dies de les merescudes vacances, me n'hi torno.

Parlant de la Marta. Ahir la vaig deixar voltar per Madrid (a mi em tocava treballar) i en un moment va veure los "grandes". El Rajoy, la Espe, el Gallardón, el Felipe i la Leti. Jolines!!!! Realment el que em va fer més gràcia va ser veure com li havien donat una bandereta de la comunitat i li pretenien donar una d'espanya, una bandera que no va agafar.

I arribats a aquest punt sempre em faig la mateixa pregunta. Què ens passa amb la bandera espanyola que només veure-la onejar provoca cert, com ho diria, repelús?
Jo ara crec que ja m'he acostumat i no em surt la urticària cada cop que em trobo una manifestació de "gente honrada y normal, como dios manda" (Rajoy dixit).
Suposo que estic vivint a la capital d'un país que és el meu per papers i no és el meu de cap i cor, i he d'assumir estar en terreny hostil. Malgrat tot, he de dir que em tracten molt i molt bé.

I la foto d'avui ve motivada perquè me'n vaig a Berlín al desembre a veure el Dani que estarà d'Erasmus, i, de pas, fer turisme. A veure si recordo alguna cosa d'alemany, que el tinc molt i molt oblidat. Tinc ganes de veure l'ambient pre-Weihnachten. No hi havia anat abans per l'elevat preu dels bitllets, però ara m'ha sortit bé. Però primer el que és primer, acabar de passat l'agònic mes abans d'arribar al Caire.

Un dia més

Avui és dijous.
Avui m'he aixecat d'hora.
Avui no estic treballant gens.
Avui he anat a Atocha a buscar la meva amiga Marta.
Avui fa calor i té ganes de ploure.
Avui he descobert Chris Crocker a youtube.
Avui el Marçal m'ha dit que vindrà a visitar-me al novembre.
Avui estic esperant que el Dani em respongui el mail per comprar el bitllet a Berlín.
Avui tinc ganes de sortir corrents.
Avui el dia serà llarg.
Avui hi ha quarts de final de bàsquet.
Avui anirem al Tigre de canyes.
Avui tinc ganes de dormir.
Avui estic al·lucinant en com de boja pot arribar a estar la gent

Avui és un dia com un altre.

falta de temps (o de voluntat?)

Ja ha passat quasi un mes i mig des de l'última entrada publicada al bloc. Com diria la meva àvia sàvia, això és deixadesa... En fi.

L'estiu ja ha passat -encara que aquí a Madrid sembla que no- i amb ell han passat dies de vacances, feina, festa, aniversari....
Sí sí, ja tinc 26 anys.

L'estiu es pot resumir ràpid: dues setmanes de vacances fragmentades en dos torns (2 dies a Salamanca, un dia tancada al cine, un parell d'expos interessants... i després FM de la Seu, estar a caseta, estar amb els amics de sempre...)

Després la tornada a la realitat madrilenya, amb més crispació que mai.
La meva pregunta és: calen 9 hores per anar de Madrid a Barcelona en avió? No ho sé, suposo que si l'avió s'acciona amb les braçades que fan els passatgers si, a l'estil troncomòbil més pur. Una vergonya. I no només és una vergonya que t'anul·lin un vol i et recol·loquin a un 3 hores més tard, sinó que a més estan més d'una hora i mitja per sortir les maletes. Després diuen que vivim en un país civilitzat. No em vull enervar més, potser com diu la meva germana és que simplement sóc gafe quan es tracta de transports.

La tornada a la rutina és dura, sobretot tornar a habituar-se a matinar, preparar tuppers, estar pendent del rellotge en tots moments... Aquesta Festa Major passada m'he adonat de com de dura i penosa és la recuperació d'una nit de farra quan s'arriben a certes edats. Suposo que contra l'edat no es pot lluitar, encara que l'esperit es mantingui jove.

Més dur es fa pagar les vacances. Ahir per fi vaig acabar de pagar tot el meu viatge a Egipte del proper octubre. No es moment de pensar-hi encara, si no el mes que falta es farà un dels més llargs de tots.

Encara que sigui una mica tard, feliç Diada!!!