Qüestió de sants

Abans d'ahir va ser el meu sant. Fa massa temps que vaig deixar de creure en déu (si és que realment mai vaig ser conscient de creure) i la veritat és que m'havia oblidat completament del dia. El que sí que havia fet havia estat felicitar la meva amiga Marta pel seu aniversari ara que està tan lluny de casa (a NYC, ni més ni menys). Va ser la meva companya de feina qui em va felicitar i recordar el dia que era. Al llarg del dia vaig rebre trucades i missatges d'aquells que -malgrat saben les meves no-conviccions religioses- continuen felicitant-me per una cosa tan atroç com cel·lebrar el martiri d'algú.

Avui he tingut curiositat i he buscat el martiri de santa Cristina. Pobra dona. Li van tirat oli bullent, la van empresonar amb serps i escorpins, li van tallar la llengua... Buff, després diuen que els dibuixos animats són violents. Doncs que algú s'ho faci mirar!

S'acosten les vacances

Per fi arriben, el dia 1 s'apropa. Tot i així, aquestes seran curtes. 7 dies. 7 dies en els que espero anar a algun lloc (no sé encara si a Salamanca), passejar per la càlida Madrid (avui hem d'estar a uns 40º) i agafar un avió cap a Barcelona, on espero que la Bunyoleta m'esperi amb els braços oberts perquè hem de conviure quasi un mes.

Després una setmaneta a la Seu, a gaudir de la Festa Major (o almenys ho espero) després de quasi 6 anys de no ser-hi. Retrobar-se vells amics, cares conegudes, comentar el de sempre ("tens novio? t'has casat? en què treballes?"). És horrorós, però els tòpics mai cauen. Però sempre va bé retrobar-se amb el passat, per no oblidar d'on es ve i cap a on es vol anar, jeje.

Però les de veritat, les vacances de veritat vindran a l'octubre. Encara falta molt, pero aquí una foto per exemplificar-les.

Avui m'he trobat això

I quina raó que té!
Només falten dues setmanes, ànims

La importància de l'Anna

Aquesta és l'Anna, en un moment de tonteria absoluta. Aquí la seva cara de resignada davant de les ruqueries que fa la seva germana gran. Tots hem sentit a parlar del tòpic de "no saber apreciar allò que tens fins que no ho has perdut". I en el fons és veritat. 13 anys vivint amb ella, discutint cada dia, pegant-nos (bé, erem petites), jugant... I és ara quan realment compartim més les coses. I es que viure separades des de fa quasi 8 anys ajuda a reforçar una relació.
Ara més que la meva germana petita (que sempre ho serà) s'ha convertit en una persona molt important en la meva vida, amb la que, obviament, s'ha de discutir, enfadar-se, però també confiar, riure, compartir els bons i els mals moments.

No serà...

A veure com sortirà això, és curiós, ho volia fer des que vaig arribar a Madrid, però bé, no ha pogut ser abans.